Opinió

És ben curiosa l’actitud de Font Vella negant-se a incloure el català en els seus envasos, fins a l’extrem, com ha denunciat la Plataforma per la Llengua, de ser l’única marca significativa d’aigües minerals etiquetada únicament en espanyol. Fins i tot Nestlé, una firma reticent a la normalització, ha acabat introduint el català en l’etiquetatge d’Aigua de Viladrau tot seguint el procés d’altres marques amb seu a Catalunya, com ara Aigua del Montseny o Vichy Catalán. En canvi Font Vella no sols rebutja frontalment la llengua catalana, sinó que es nega a complir l’Estatut del Consumidor, una llei que data del 1993. Vegem què diu l’article 26 d’aquest Estatut: “Els consumidors tenen dret a rebre en català les informacions pertinents per al consum i l’ús dels béns, els productes i els serveis, i especialment les dades obligatòries relacionades directament amb la salvaguarda de llur salut i seguretat”. I l’article 29 afegeix que es considera una infracció “vulnerar els drets lingüístics dels consumidors que són reconeguts per aquesta Llei o impedir-ne l’exercici”.

Doncs bé, Font Vella no en fa cas. Cosa que significa que el seu nom, en català, no és res més que pura ornamentació, un simple parany destinat a fer-nos creure que bevent Font Vella estem bevent un producte del país. Però és mentida. Es tracta d’una propietat de Danone, una firma francesa profundament jacobina amb seu central a París que no sols es nega a complir la llei sinó que menysprea el consumidor català i la seva llengua. I és que l’ús d’un nom català com Font Vella és un vell truc que fan servir algunes empreses i molts establiments per donar una imatge que no concorda amb la realitat. Són molts els restaurants, per exemple, que de catalans només en tenen el nom. Troben que és un bon reclam semblar nostrats dient-se “La cuina de la Cesca” o “Els fogons de l’àvia”. Però, quan hi entres, et trobes la carta en espanyol i un vi de la casa tan català com Felip V. Així és com aquest país es menysté fins al punt de fer-se invisible als ulls de la seva pròpia gent.

Per sort, hi ha altres restaurants on anar i, en el cas concret de l’aigua mineral, hi ha altres aigües per beure; aigües com ara Ribes o Sant Aniol, que etiqueten en català i que demostren l’estima que els mereixem com a consumidors i que Font Vella ens nega. És important que prenguem consciència de l’immens poder que tenim i que ens mantinguem ferms en aquesta qüestió. Oi que volen els nostres diners? Doncs diguem-los que sense català no hi ha diners. Castiguem així actituds com la de Font Vella, que la nostra llengua afusella, i premiem aquells empresaris que sí que ens respecten i que, etiquetant en català, expressen el seu respecte pel país.

Font Vella, com hem dit, pertany a Danone, una empresa originalment catalana però ara francesa, fundada l’any 1919 al barri del Raval de Barcelona, que, segons diu, té aquests principis: “Obertura, proximitat i humanisme”. Però, com pot ser “oberta” una empresa que s’autolimita tancant l’entrada en les seves etiquetes a la llengua catalana? Com pot parlar de “proximitat” una empresa que menysprea la llengua pròpia de la societat per a la qual treballa? Com pot ser “humanista” una empresa que menysprea una part de la humanitat? No som humans, els catalans?