Agustí Colomines

No fa gaire va ser a Barcelona el guru de la sociologia i la comunicació anglès, membre del Jesus College de Cambridge, John B. Thompson. L’autor de Political Scandal: Power and Visibility in the Media Age (publicat el 2000 i traduït a l’espanyol el 2001) va participar en el Vè Congrés Internacional d'Investigació i Relacions Públiques i també va pronunciar la conferència La política de la fama i la (mala) fama dels polítics a la Universitat Ramon Llull gràcies als bons oficis de l’amic Marçal Sintes, que dirigeix el Departament de Periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna. La veritat és que no podien haver triat un moment millor per fer-lo venir. La llàstima és que no li hagin fet prou cas. Però suposo que aquesta és, també, la conseqüència del que ell mateix predica amb relació als canvis en les tecnologies de la comunicació i “l'esmicolament dels codis i les pràctiques dels periodistes”. En fi, que Thompson hagi estat a Catalunya quan dos dels principals diaris de la ciutat es dediquen a esbombar escàndols polítics deu voler dir que la política i els mitjans de comunicació catalans no són tan marcians com diuen els ploramiques de sempre. Es comporten igual, amb les mateixes dosis de sectarisme i d’irresponsabilitat que en altres llocs. La diferència rau, si de cas, en què la debilitat de les estructures polítiques catalanes. Una regió d’Europa no és el mateix, per molt que ens vulguem convèncer del contrari, que un Estat consolidat. Vull dir que és més fàcil que la Gran Bretanya superi l’escàndol de les despeses dels diputats britànics, destapat pel Daily Telegraph o la dimissió exprés del viceministre del tresor, el liberaldemòcrata David Laws, que nosaltres les conseqüències dels escàndols Pretòria i Millet. Els “escàndols de poder”, com els anomena Thompson, no s’assimilen igual amb Estat que sense.

En l’actual era de la comunicació, en la qual tenen una importància desmesurada els rumors i les insinuacions que es fan circular per les xarxes socials, Thompson diu que el rellevant és, també, el canvi en les actituds dels polítics, perquè la proximitat que permeten els nous mitjans els fa caure en la temptació de la connivència, a banda de voler servir-se’n per arribar a la gent i superar així la barrera que sempre hi ha hagut entre l’elit —perquè ningú no dubta que els polítics formen part de les elits, oi?— i el poble. Afirma Thompson que la política se centra en la confiança. La gent es fixa en la fiabilitat dels líders. Per tant, l'escàndol n'esdevé el test de credibilitat. I com que els polítics lluiten per un grup cada cop més gran de votants sense compromís, els no alineats, la qüestió és buscar errors en el comportament de l'adversari. I, esclar, l'escàndol alimenta l'escàndol. Ja ho van anunciar els teòrics del postmodernisme, les lluites més ferotges de l’actualitat són les simbòliques. Són lluites pel poder simbòlic. Per això la reputació, el prestigi i la confiança esdevenen fonamentals. No es tracta tant de saber qui s'imposa en termes de poder polític o econòmic, com qui guanya en la competició per atorgar fiabilitat al poder simbòlic, el qual, tot sigui dit, és molt difícil d'acumular i molt fàcil de perdre. Segons Thompson, el mitjans de comunicació apareixen en la guerra oberta entre els polítics per fer-se amb el poder simbòlic, atès que són els vertaders missatgers de les bones i les males notícies. No són ni causa ni efecte, només són una baula més del procés, per bé que importantíssima.

És per això que resulta sorprenent que hi hagi comentaristes que facin veure que estan per damunt de la melé, quan són a missa i repicant en els afers Pretòria i Millet. És com si jo volgués amagar que ara mateix em trobo al bell mig del cas que afecta a la fundació que dirigeixo, a desgrat que no tingui res a veure amb allò que fou i que servidor no en fos ni director ni president ni administrador durant els anys que va durar la relació amb el Palau. I tanmateix, hi ha qui insisteix a barrejar-me en la qüestió per poder relativitzar tot el que digui en relació al cas. I això per què? Doncs precisament pel que assenyala Thompson: un cop han desaparegut els arguments polítics, cal guanyar la batalla simbòlica. I la reputació és, òbviament, el més gran patrimoni que tenen les persones i allò que cal destruir el més ràpidament possible. Quan una bomba informativa colpeja de ple una persona, això és suficient perquè el seu nom no es pugui separar mai més del succés desagradable al qual se l’associa. Encara que de vegades hi hagi persones, com per exemple el polític Silvio Berlusconi, per a les quals la col•lecció d’escàndols no les afecti de cap manera. Em fa l’efecte, però, que això depèn més dels valors de la societat on es donen els escàndols que no pas de la voluntat o no d’utilitzar-los políticament.

En els casos Pretòria i Millet hi ha qui té una doble mesura per sospesar la magnitud del que ha passat. Fixin-se sinó en com començava ahir el seu article d’opinió Oriol Bartomeus, de qui no caldrà que els expliqui gaires coses per saber de quin peu coixeja: “El terrabastall del cas Pretòria eixorda la fregadissa de bitllets de cinc-cents del cas Millet. Hi ha mals que no volen soroll i negocis que prefereixen les zones obagues per prosperar. Hi ha qui assenyala la palla del veí per no ensenyar la biga, malgrat que el públic veu la palla, la biga, els envans i els corcs que s'amaguen a les daurades motllures”. Per aquest col•laborador de totes les administracions socialistes possibles, incloent-hi diputacions i ajuntaments, el cas Pretòria seria una mena de reproducció de l’escopeta nacional berlanguiana, on un alcalde que es creu per damunt del bé i del mal, el seu amic xorisso, dos comissionistes bocamolls, un constructor sense escrúpols, el regidor aprofitat i “uns companys de partit que no en sabien res de res” deixen que passin coses terribles a redós del boom immobiliari. El cas Millet, en canvi, seria tota una altra cosa: les “arques del Palau de la Música haurien servit de vehicle per canalitzar provisions de cara a la incerta travessa del desert que albirava CiU l'any 2003”. El més significatiu, ja ho veuen, és que en el primer cas són persones individuals les “males herbes”, les que, ai las!, haurien enredat “els companys de partit que no en sabien res de res”, mentre que el segon seria una mena d'Orange Market de CiU (l’elecció del nom no és casual: així se l’associa amb el PP) , “una estructura per engreixar les arques del partit mitjançant aportacions voluntàries de contractistes públics”. Aquí, segons sembla, la personalitat avariciosa de Millet i el seu testimoni de culpabilitat sense implicar a ningú no val per a res.

La teoria de Bartomeus només té un problema: per què els contractistes havien de fer aquestes aportacions “voluntàries” a una federació que des del 2003 no talla el bacallà enlloc? Tant és, oi? Per a Bartomeus i per a aquells que, per exemple, volen fer comparèixer Àngel Colom en la comissió d’investigació del cas Millet només perquè ara és militat de CDC quan la seva relació amb Millet és de l’època del PI, l’important és guanyar la batalla simbòlica. Fabricar un relat, per dir-ho en termes mediàtics, que deixi sense màcula els propis i taqui els adversaris amb el color de la merda. La veritat és el de menys. Això sí que és corrupció! És una corrupció moral infinita. Però com deia l’historiador i eclesiàstic anglès siscentista Thomas Fuller: “L'astúcia pot tenir vestits, però a la veritat li agrada anar despullada”. Que així sigui, malgrat la mala fe dels estraperlistes ideològics que es fan passar per “independents”. Si llegeixen Thompson s’adonaran que són de manual.