Política

El polític sempre ha tingut mala fama? Tenen el que es mereixen?
Quan parlo de la reputació dels polítics, dels quals la fama és un dels seus vessants, del què parlo és que aquesta fama va molt lligada a una nova visibilitat que se n’ha creat. Així doncs, la fama és part del poder simbòlic que sorgeix en aquest nou espai mediàtic que vivim.

Aquest nou espai ofereix al polític major visibilitat? Eines com el Twitter i el Facebook apropen el polític a la gent?
El desenvolupament dels mèdia online ha creat noves oportunitats, però també tenen els seus riscos i perills. Així doncs, no és només una qüestió unidireccional, sinó una manera en la qual poden buscar i aconseguir superar els altres polítics. Però alhora també conté nous perills perquè el fet que siguin més fàcils de trobar i contactar a travès d’aquests nous mèdia, també fa que se’ls pugi fer mal més fàcilment.

És aquí on apareixen els escàndols polítics?
Sí, el primer lloc on apareixen és a la xarxa! Fins i tot l’escàndol Clinton-Lewinsky a la dècada dels noranta va sorgir per primera vegada en un bloc polític. Aquesta és un espai on la incapacitat de controlar la informació posa als polítics en un risc més alt. És un tipus d’informació molt fràgil i incontrolable, i que envolta i segueix constantment el polític. Els nous mèdia digitals estan transformant aquest ambient d’informació d’una forma molt complicada, de manera que no hi haurà mai un procés unidireccional d’exercir el poder: serà sempre una arma de doble tall. Ajudarà a augmentar la popularitat com en el cas d’Obama, però també amb nous riscos i perills pels polítics.

Fins a quin punt es dóna suficient importància a allò que es publica als blocs? Depen de la importància de l'autor? Aquí un polític socialista va menystenir en el seu blog la directora de TV3… l'exigència de responsabilitat va ser relativa.
Els partits actuen en funció del perill que pot suposar aquesta persona pel partit. Si resulta que té un paper menor o insignificant, el partit pot creure que no té perquè ser una amenaça o una qüestió que faci mal… així que simplement l’ignoren. Però si és un alt càrrec, o el líder, un cas com aquest pot fer molt de mal al partit, en el sentit que aquest no es vol “contaminar” per una afirmació com aquesta.

A tots els partits sempre hi ha un membre que destaca per fer declaracions més barroeres. Tota formació necessita un cap de turc mediàtic?
No ho sé, podria ser una estratègia en un context particular però no crec que els partits ho facin, en general. Al Regne Unit quan els polítics diuen coses que potencialment poden ser ofensives i són recollides per aquests nous mèdia digitals, acostuma a ser molt perjudicial per ells. Podria ser que alguns partits tinguin com a estratègia posar algú que digui alguna cosa ofensiva, de manera que l’escàndol vagi cap a ell i no cap al partit. És una idea interessant, però no ho he vist al Regne Unit això…

Sobre l’“efecte Obama”, un cop al poder s’ha vist que les coses no li han estat fàcils... L’efecte internet és només això i quan el polític arriba al poder s’adona de la realitat?
La percepció sobre alguns polítics en relació a la seva popularitat i la seva acció de govern s’acaba determinant per un número de factors enorme. Molts polítics viuen el que se’n diu “l’efecte lluna de mel”, és a dir, quan arriben al despatx de govern l’eufòria no acostuma a durar gaire. És llavors quan han de fer front a les decisions importants i a la lluita política, i han de tocar de peus a terra. És llavors quan la gent també queda més desil·lusionada. No crec que tingui res a veure amb internet, perquè aquesta és un patró molt comú en tots els processos electorals de totes les democràcies…

En relació a les campanyes electorals, com ha canviat la manera de fer campanya aquesta major visibilitat del polític?
No hi ha dubte que els mitjans online tenen impacte. Ara bé, sense menystenir-los, els mitjans de comunicació de tota la vida continuen sent molt significants, moltíssim. I fins i tot als Estats Units, on hi ha un enorme pressupost destinat a les campanyes electorals electròniques, la majoria d’aquest està destinat a la televisió. Si et fixes en aquestes últimes eleccions britàniques, per exemple, el paper que ha jugat la televisió ha estat molt i molt significatiu, i ha tingut un paper molt i molt superior al que ha tingut la campanya per internet… Les darreres eleccions britàniques s’han jugat a la televisió tradicional i als diaris de tota la vida.

Així doncs, la televisió preval, encara mana.
La televisió és poderosíssima. Avui, la televisió segueix sent el mitjà més poderós a l’hora de desenvolupar les campanyes electorals. Això no vol dir que sempre sigui així, ja que la seva importància pot ser que canviï en la mesura que som en un ambient en què la informació canvia constantment…

Tornant a la visibilitat dels polítics, tenim pitjors polítics o millors eines per veure’ls?
Definitivament tenim moltes, molt elaborades, i noves maneres d’observar-los i veure què fan. Això, però, no els converteix, de forma intrínesca, en més corruptes del que ho eren els polítics del passat. No hi ha cap raó per creure, ni ningú ha pogut demostrar que els polítics d’ara siguin més corruptes, que cometin més crims, fraus, abusos de poder, o fins i tot estar en més escàndols sexuals. Simplement ara els veiem! I estan sotmesos a un nou règim de visibilitat, que senzillament no existia abans.

Així doncs, aquest nou règim el que farà és que tinguem líder polítics encara més visibles però amb carreres més curtes? Simplement perquè els anirem “cremant”?
És una pregunta molt interessant…, però no n’acabo d’estar-ne segur, i menys sense fer-ne un anàlisi acurat. Si t’hi fixes, Tony Blair va ser al poder durant deu anys, i es va cremar, però va ser al poder bastant de temps. Margaret Tatcher també..., en canvi, Gordon Brown s’ha cremat més ràpid! -riu-, però és que també era molt més visible que Blair, oi? Hi ha tants factors en joc, i tant complicats, que no n’estic segur de fer servir l’argument que, en general, els polítics es cremen més ràpid en aquest nou règim de la visibilitat.

A la fi de les seves carreres però, estan més cremats…
Al final estan més cremats, més rostits i més socarrimats, sí…

Què vol dir que la política ha passat de ser “política ideològica” a “política de la confiança”?
Que ja no som en una política de dretes i esquerres. Es tracta més de “la classe de polític”. Aquest tipus de grans imatges i estructures ens han fet veure els polítics des de fa dècades, sinó segles, d’una manera molt determinada. Aquesta contraposició dreta-esquerra, no és que hagi desaparegut però sí que comença a abandonar-nos. Ja no es tracta de saber de “quina banda són els polítics”, sinó de “en quins polítics confiem”.

La no-visibilitat dels antics polítics fa que els enyorem encara que potser no eren tan bons?
Sí, perquè els antics polítics tenen la possibilitat de quedar-se en aquell pedestal, per sobre de tot, com els reis antics, i mantenir la distància i un àura de grandesa. Fins i tot abans de l'era de la televisió sovint ens preguntàvem si podríem tenir un Churchill. Avui en dia, Churchill no seria el tipus de polític que podria sortir a la televisió, i sinó mira en Gordon Brown, que ha acabat totalment destruït. Simplement perquè no era telegènic, no quedava bé a la televisió. I aquesta grandesa dels antics polítics té molt a veure amb el fet de que el ciutadà no tenia l’accés que té avui en dia als polítics.

La sàtira política pot ser una bona forma perquè el ciutadà segueixi la política? Sobretot en aquest moment d’hipervisibilitat?
Bé, la sàtira i l’humor no són nous al debat polític. Si mires al s. XVIII ja es feia un seguiment satíric dels polítics. Llavors ja era una part important de l’espai polític. En general, l’humor ha estat sempre un factor important, i més en aquest moment de gran visibilitat dels polítics, però el que no sé és si realment té un paper tan important. És molt important l’humor, però… és nou això?

En aquest país, per exemple, ha costat molt fer sàtira del rei d’Espanya…
Això potser té més a veure amb el clima polític particular de Catalunya i Espanya, i de com aquest ha evolucionat després d’una dictadura. Potser és per això que fins fa poc la gent no se sent comfortable fent i veient la sàtira de reis i polítics, en canvi aquest no és el cas del Regne Unit, on hi ha una llarga, llarga tradició de fer-ho… la sèrie Sí, ministre, per exemple.

Per acabar, als mitjans digitals i en plataformes com youtube.com hi ha els lectors-comentaristes. Quin creu que ha de ser el seu rol?
Estem en un moment molt interessant en el desenvolupament dels mèdia online, amb diaris digitals com aquest, on veiem respostes immediates a articles que es pengen i del que sorgeix una espècie d’arena online. Tot això és nou! Durant molt de temps va existir al temps dels diaris impresos les cartes al director, però aquestes eren molt ben triades i sovint censurades. Així doncs, aquests nous mèdia digitals permeten un ventall enorme de participació i de tranquil·litat a l’hora d'usar un llenguatge molt agressiu i ofensiu, que ens porten a un nou tipus de forum, amb les seves pròpies característiques i propietats, de la qual simplement desconeixem quines implicacions tindran a llarg termini.

Així doncs...
Crec que és una pregunta oberta en la qual s’haurà de treballar i investigar, comparant-la amb la manera de participar a la premsa escrita… però al capdavall també s’haurà de considerar “qui ho nota” i “qui presta atenció” a aquests comentaris i comentaristes. Poden dir coses molt grosses però importa a algú? Pot ser al capdavall només sigui un joc! Però tampoc vull prejutjar-ho perquè simplement no coneixem les respostes d’aquesta realitat que s’està desenvolupant. I encara l’hem d’estudiar molt més del que ho hem estat fent fins ara…