Cultura

Crònica política del Departament de Cultura (1980-1988) constitueix el seu testimoni de l'obra de govern dels consellers Max Cahner, Joan Rigol i Joaquim Ferrer, per què va decidir fer aquest llibre?
Aquest llibre és una crònica i per tant una barreja de record personal, de fets que ens han explicat i de documentació que he anat guardant al llarg dels anys. Les cròniques medievals no tenien paper i ho feien de forma oral, però ara he tingut la sort de poder-ho transcriure de forma més efectiva. Quan vaig passar de presidència a cultura, l’any 88, em vaig comprometre a fer una crònica de tot aquest període perquè va ser un període important, constituent i volia explicar el valor de gran part del que s’ha fet.

Dels tres consellers amb qui va coincidir què en destacaria de cadascun d’ells?
Max Cahner és el gran conseller que comença de zero i fa un edifici cultural a la Rambla i dóna molta força a la cultura perquè era un moment de reconstrucció nacional. A més es va posar davant d'un equip escollit per ell mateix, prescindint d’ideologies polítiques, tots eren nacionalistes, però pocs eren de CiU. Per tant això del carnet a la boca era radicalment fals. En primer lloc vam fer un anàlisi de la situació cultural del país, perquè havíem caigut al provincionalisme, i vam donar un caràcter nacional creant delegacions a Lleida, Girona, Tarragona i Tortosa. També vam tenir molt en compte la societat civil, que acabava de sortir de la negra nit de la dictadura i l’havíem de dinamitzar.

I com ho feien?
En primer lloc veiem que hi havia moltes entitats a molts pobles i molts sectors d’ateneus, centres cívics, teatre amateur, castellers, bastoners, centres d’investigació local, associacions d’escripors i vam intentar que es federessin i els vam ajudar fent congressos, actes per tal de que es coneguessin entre ells.

I dels anys d’en Rigol què en destaca?
L’època d’en Rigol és molt curta. Era un home de gran carisma, no era tan germànic com en Cahner però va tenir la virtut de reunir els intel•lectuals d’esquerres que, en principi, eren contraris a Pujol. Va fer el Consell de cultura i va reunir gent de diferents procedències que van fer un primer text del Pacte cultural. Però els socialistes no els hi va agradar el plantejament de Rigol i es va començar a polititzar massa el departament i un seguit de complicacions competencials i de pressupost el van fer dimitir.

I en Ferrer?
L’etapa d’en Ferrer venia presidida pel Pacte cultural, que va ser un mite i es va veure clar que Ferrer va anar rebaixant-lo per tal de ser més realista. Ell es troba entre l’espasa i la paret, ha de lidiar amb la gent del Pacte cultural però li manca empenta per enfrontar-se a molts reptes que li van venir de cara. I va arribar a un moment que volia canviar la gent, té com un neguit d’oferir càrrecs a diferents personatges sense comentar-ho abans amb els substituïts i tot plegat desemboca en una crisi.

A vegades s'ha qüestionat l'existència d'una sintonia profunda de Jordi Pujol amb el món cultural...
Això sempre s’ha qüestionat des dels intel•lectuals d’esquerres, comunistes i socialistes. Sí que hi ha una base certa en tot plegat perquè en Pujol tenia un prejudici amb intel•lectuals d’esquerres perquè la seva idea era “cultura i catalanisme”. I per això se’l va titllar de barretinaire! Però la veritat és que sempre va donar absoluta llibertat perquè des de la conselleria tiressin endavant els projectes. Sempre ens preguntava “ voleu dir què això..?”, però no intercedia mai.

I durant tots aquest anys al costat de l’expresident, quina relació tenia vostè amb Pujol?
Des dels 18 anys, una relació de respecte però absolutament franca. Li explicava tot, i de vegades havia de fer d’intermediari entre ell i altres càrrecs. Era un home realista que va pensar molt bé com passar l’herència al seu successor i que ens va portar una gran estabilitat durant 23 anys.

Precisament aquesta “estabilitat” de 23 anys de la qual parla ha estat criticada per l’oposició...
Va ser una època de bonança, per la cultura, pel teixit industrial, per la petita i mitjana empresa, pel món educatiu, pel traspàs dels mossos... Sempre ens mancaran coses, però n’hem de fer un balanç positiu.

I creu Pujol que va apostar força per la cultura?
Sí, ell tenia des de sempre una gran passió cultural i nacional. Des de jove llegia Maragall i escrivia. I durant una època va ser un dels propulsors, en mig de l’estat d’excepció, d’Edicions Catalanes de París. Una editorial que aportava textos polítics que no es podien publicar a casa nostra. També va voler promoure el catalanisme d’alguns professors expulsats durant el 68. I una de les coses més importants que va fer va ser quan hi va haver la crisi amb Enciclopèdia Catalana. Pujol s’hi va ficar i va convèncer a un grup de gent per tal de salvar-la. Finalment la va convertir en un gran negoci.

Vostès van ser figures clau de la resistència cultural catalanista durant el franquisme, s'ha avançat molt des de llavors?
Durant la dictadura hi ha una bona entesa entre Catalunya i Espanya perquè teníem un enemic comú; Franco. Després durant la transició també tenen por i per això fan concessions. Però des de fa vint anys no hi ha catalanòfils a Madrid. Les reunions entre intel•lectuals entre Madrid i Barcelona són tristament inexistents.

Però des de Madrid amb quin govern van poder treballar millor des de la Conselleria, amb Adolfo Suárez o amb Felipe González?
En Suaréz havia de fer el pas cap a la transició i tenia el complex del franquisme i va donar moltes més facilitats des del Ministeri. En canvi els socialistes de González ja van restringir més la invasió de competències.

De fet hi va haver molts entrebancs pel traspàs de competències per part del govern espanyol...
Sí, i l’home clau va ser el secretari general Lluís de Carrereres, que es va haver d’enfrontar a Madrid. I va haver de lluitar per guanyar de nou competències que ens havien escatimat. La lluita per evitar la invasió de competències va ser molt forta, volien tornar a un cert centralisme.

I actualment quina creu que ha de ser la relació de la Conselleria amb el Ministeri?
Ara desconec la situació amb Madrid però el que sí que tinc clar és que el Ministeri de cultura hauria de desaparèixer. Hauria de ser una direcció general a Madrid, haurien de coordinar alguna cosa però desaparèixer.

També parla al llibre del difícil procés de la Llei de normalització lingüística...
Va ser durant l’època de Cahner, va fer perdre la por a la gent, va incorporar gent de la llengua i va fer intercedir els ajuntaments. La immersió lingüística també va ser fonamental, sense aquesta immersió estaríem perduts.

Durant els últims anys la conselleria ha passat en mans d’ERC i del PSC... Quina valoració té de Caterina Mieras, d’en Mascarell i d’en Tresserras?
No en vull parlar massa, però és segur que el nivell de la conselleria ha baixat. Segur que la Mieres, en Mascarell o en Tresserras han fet coses, però aparentment s’ha rebaixat la capacitat de treball.

Hi ha llums i ombres com la tornada dels papers de Salamanca però també el cas Centelles...
Bé, ja a l’any 82 en Pujol va enviar a dues persones a fer microfilms a la documentació de la Generalitat a Salamanca, per tant no bé d'ara. Al retorn dels papers de Salamanca hi ha ajudat molt la Comissió de la Dignitat, era una lletra vençuda però que arriba tard. I en el cas Centelles jo no hi puc dir res.

I com valora la Llei de la memòria històrica?
La llei de la memòria històrica que han fet a Madrid crec que és força ponderada perquè reconeix les persones que van ser víctimes del franquisme, mortes o vives. Aquí a Catalunya es fa, per contra, una política d’aparador. Accentuen massa una època però de la República i de la Guerra Civil, per exemple, no se’n parla. S’han centrat massa en l’exaltació de l’antifranquisme.

Una de les manifestacions socials que actualment causen més rebombori a casa nostra són els referèndums d’ independència, quina opinió en té?
Aquest és un fenomen sentimental i parapolític. Com que Madrid ens colla per tot arreu, augmenta el sentiment independentista. Però els propulsors de les consultes no es plantegen com poder fer aquest procés d’independència, des del punt de vista polític, jurídic... Aquestes plataformes actuen amb ingenuïtat pensant que és un camí triomfal i no, és un camí d’espines. Se’ls hi ha de dir a la gent que aquest procés és llarg i no se sap quan s’arribarà. Tot plegat són frivolitats.

Per tant, fer aquests referèndums és frívol?
És una expressió popular, però amb l’expressió popular no en tenim prou, necessitem l’expressió política.

Per acabar, actualment com veu la cultura del nostre país?
La cultura catalana està millor que mai. Mai havíem tingut tants escriptors, tants investigadors, tants assagistes, tants pensadors, tantes revistes -en tenim més de cinc-centes-... Hi ha molts que es queixen perquè diuen que no hi ha cap “Espriu”, cap “Carner”. No ho sé, potser sí que hi són però encara no hi ha la perspectiva per saber-ho.