Cultura

Quins són els requisits indispensables que ha de tenir un periodista per rebre el Premi Nacional de Comunicació?
Aquesta és una pregunta pel jurat. Quan em van trucar per comunicar-me que m’havien concedit aquest honor també m’ho vaig plantejar. Però em van dir que aquest reconeixement responia al meu recorregut i a tots aquests anys d’experiència, amb cert èxit. Llavors te n’adones que ja tens una edat, però que el premi et fa molta il·lusió.

També li han atorgat a Josep Cuní...
Em sembla un pecat comparatiu. Tinc molts mestres i un d’ells és en Cuní. Em sorprèn que ens atorguin el premi a tots dos, perquè s’està comparant el professor amb l’hereu o, si més no, amb l’alumne.

Comparteixen franja horària...
Sí, i ens ‘piquem’. Hi ha certa rivalitat des del punt de vista dels personatges que portem als nostres programes, per exemple. Però jo sempre parlo des de l’admiració, perquè valoro a tots aquells que em poden educar, encara que sigui a base d’esbroncades. I en Cuní, amb això, també és un mestre.

Sembla paradoxal que en la societat de la imatge i Internet, la ràdio continuï recollint premis...
Continuo pensant que treballo en el gran mitjà. Internet és clarament el futur però això no vol dir que la ràdio sigui el passat. La ràdio és futur, present i passat, perquè té l'efecte de la companyia i això no ho aconsegueix ni la televisió ni Internet. La ràdio és l’element antidepressiu que t’acompanya allà on vas.

Un dels motius del guardó és, també, la seva aposta per la ràdio en català. Un risc?
Sí, sobretot quan varem començar. Però té molt mèrit fer ràdio en català i que molta gent t’etiqueti com un personatge que només fa ràdio en català. Hi ha un seguit de comunicadors en aquest país que estem ‘handicapats’ i als quals no se’ns oferirà mai cap programa a Madrid, per pensament, paraula i obra. Allà tinc totes les portes tancades però, sincerament, no em veig fent ràdio en castellà.

Després de més de vint anys a Catalunya Ràdio fa el salt a la ràdio privada...
En aquell moment va ser un desamor mutu amb la persona que portava la direcció de la casa. Ells tenien una fotografia de l’emissora molt diferent a com jo la preveia. Vaig començar a Rac1 amb tots els dubtes del món, després de vint-i-dos anys enquistat a Catalunya Ràdio. Va ser una de les grans decisions de la meva vida i recomano a la gent que no s’enquisti. La mobilitat laboral és bàsica per a la salut mental.

I ara Rac1 és la ràdio més escoltada de Catalunya. L’explicació cal buscar-la en la feina ben feta o en la davallada de Catalunya Ràdio...
Una cosa va amb l’altre, és indiscutible. El traspàs d’oients, però, hagués passat igualment. Des de fa molts anys ja s’anava produint un canvi en el lideratge. I això no és fruit de la marxa de l’Antoni Bassas. El canvi s'hagués produït encara que ell no hagués marxat. Potser aquell fet ho va fer tot més evident, però el més important és que Rac1 ha fet una estructura que no es construeix sobre la figura d’un sol periodista, sinó que és una ràdio molt transversal. Hem aconseguit tenir un to propi.

Però la baixa d’Antoni Bassas va fer canviar el dial a molts oients...
Sí, és un punt important. En el món de la ràdio, quan toques alguna cosa l’has de saber tapar ràpidament. A Rac1 s’ha sabut fer. Es va acabar el ‘Minoria Absoluta’ i han posat ‘La competència’. A Catalunya Ràdio, en canvi, això no ho han sabut fer. Els hi ha costat molt tot. Tampoc no han tingut paciència, i la ràdio té un punt de paciència.

Ho diu per l’etapa de la Neus Bonet?
No, ho dic en general. Ho dic per la Neus, però també pels que van agafar la nit o la tarda. En aquests moments el món demana poc soroll, pocs canvis. I la ràdio també vol moviments ràpids i poc sorollosos i si aquests no funcionen, com a mínim, cal esperar, tenir paciència. 

Antoni Clapés, Antoni Bassas o vostè mateix. Tots heu abandonat en algun moment la ràdio pública. Catalunya Ràdio no ha sabut cuidar les seves veus més representatives?
Hi ha hagut de tot. En moments sí i en d’altres no. En el meu cas vaig ser molt feliç a Catalunya Ràdio i vaig sentir molt dolor quan vaig abandonar aquella casa. Però, tot i que ens varem arribar a creure que tot allò era nostre, allà hi estàvem de lloguer. I una nova direcció ens va demostrar que aquella casa no era nostra.

És cert que se li va proposar substituir l’Antoni Bassas al capdavant del matí de Catalunya Ràdio?
En el moment que l’Antoni marxa, no. És cert però que en algun moment hem parlat de tornar a Catalunya Ràdio, però en aquestes decisions de canvis laborals has de saber contar fins a deu, saber valorar. Mai t’has de sentir responsable de l’èxit col·lectiu i has de ser conscient que formes part d’un equip.

El darrer canvi a Catalunya Ràdio ha estat la incorporació de Manel Fuentes...
Ho contemplem amb molt de respecte. En Manel està fent una molt bona feina. Però el gran mèrit és el nostre, el d’aguantar amb una ràdio petita com aquesta, incomparable amb Catalunya Ràdio en quant a mitjans i repetidors. Aguantar ja és un gran mèrit, imagina superar-ho!

Des d'aquesta planta 15 segueix l’actualitat política diàriament. Com veu el panorama polític català actual?
Passa per un moment pèssim, sobretot de cordó umbilical amb la ciutadania. Aquesta s’està desentortolligant de l’abraçada dels polítics. La societat se sent molt poc còmplice del llenguatge polític i molt poc estimada pels seus representants en un moment en el qual només demana comprensió i ajuda. Un gran panorama polític crea un gran país però darrerament tenim la sensació que la gent en època de crisi no sap a qui escoltar. Tenim un greu problema.

Però aquests polítics són en molts casos protagonistes al seu programa...
Portar un polític al programa comença a fer molt mandra. Et planteges si això és el que interessa a la gent.

De vegades se’ns acusa als periodistes de buscar el titular fàcil...
Masses vegades els periodistes fem periodisme per periodistes. És un altre problema. Ens hem de deixar anar, no tenir escrúpols, i en comptes de fer un periodisme de cargol, tancat només en nosaltres mateixos, ens hem d’obrir a la realitat que ens envolta.

El fet de treballar en una ràdio privada li dóna més independència?
No et pots mantenir mai al marge de les crítiques. Però no m’han dit mai el que he de dir, ni a la pública ni a la privada. Jo demano entrevistar a tothom, i després hi ha qui es deixa entrevistar i qui posa més dificultats. He demanat parlar amb Zapatero, si no ha volgut venir no és el meu problema. Fa dos anys que estem esperant a Carme Chacón, té les portes obertes. Hem fet Mariano Rajoy, perquè es va deixar. No em bellugo per consignes, ho tinc claríssim, no he de transmetre les meves idees a l’audiència, malgrat tothom es pot fer una idea del concepte de país que tinc.

Quan va començar a conduir ‘El món a Rac1’ hi havia qui no veia clar que un periodista d’esports portés un programa com aquell...
Aquesta és una etiqueta que encara em pengen i em retreuen que encara parli massa d’esports. Però és quelcom normal, m’he dedicat al periodisme esportiu durant molts anys i haig de conviure amb aquest fet. Els periodistes d’esports han estat sempre estigmatitzats, però això també està canviant.

La ràdio en català passa per un dels millors moments de la seva història. Perquè a la televisió li costa més?
Econòmicament costa molt més fer una televisió que ràdio. Per fer un programa de ràdio només necessites un micròfon. No depens de ningú. Per fer televisió necessites, una càmera, un maquillador, un presentador, un electricista, un decorat. És molt més costós i més lent.

Però vista l’experiència de Rac1, una televisió privada potent podria tenir èxit...
Evidentment. La competència crea competitivitat i aquesta afeccions. Quan n’hi ha dos es crea debat i aquest fet és molt positiu. Malauradament TV3 té competència estatal, però no nacional.

Però la televisió privada existeix, tenim 8tv, també del grup Godó...
Sí, però li costa molt. Tot i això, guardo l’esperança que aquesta es converteixi, i no en un temps excessiu, en la televisió de referència privada de Catalunya.

I el seu futur. Tenim ‘El món a Rac1’ per anys?
Mai he descartat tornar a fer televisió però em sento més còmplice de la ràdio. Aquí continuaré de moment, en la piscina on he nedat sempre.