Xavier Fähndrich

El reportatge de TV3 de dijous a la nit “Adéu Espanya?” va aconseguir desmitificar un tema tabú com la independència i demostrar que el que sembla una quimera és un objectiu real i assolible, però porta l’espectador a una visió un xic massa optimista.

L’Antic Testament explica que David va se capaç de vèncer el gegant Goliat amb un cop de pedra de la seva fonda. Des de llavors, hom pensa que la història es repeteix... però, la història és molt tossuda, i en uns quants milers d’anys són molt pocs els exemples en què el peix petit es menja el peix gran. A no ser, és clar, que el petit , a més a més de ser més astut i més persistent que el seu enemic, també tingui un cosí de Zumosol. Com ara, Israel.

El reportatge de TV3 de dijous a la nit “Adéu Espanya?” va aconseguir desmitificar un tema tabú com la independència i demostrar que el que sembla una quimera és un objectiu real i assolible, però porta l’espectador a una visió un xic massa optimista. El reportatge, a través d’un joc de comparacions molt entenedor amb Grenlàndia, Escòcia i Quebec, aconsegueix mostrar que no som tan estranys i que 1. No estem sols (Hi ha altres nacions que també aspiren a tenir Estat), 2. Som un estat més que viable (si assolim la independència); 3. Espanya és un mal negoci i no la necessitem; i 4. Si una majoria de catalans vol la independència no hi ha raó ni actor per impedir-ho.

El que no explica el reportatge (probablement perquè no era l’objectiu) és que la clau no està només en tenir les condicions objectives per ser independent, sinó que també son clau, essencials fins i tot, és tenir les condicions subjectives: el consens majoritari. Una cosa el defecte de la qual ara mateix també comparteixen Grenlàndia, Escòcia, Quebec i Catalunya.
Guanyar un referèndum és la única via que aquestes tres nacions tenen per ser un dia independents, perquè cal descartar (almenys a curt termini) una altra carambola històrica com la que va permetre la independència de les repúbliques bàltiques o Eslovàquia, que van ser més fruit de la feblesa de Goliat (URSS) davant del cosí de Zumosol (EEUU) que per l’encert d’aquests petits Davids.

Per tant, si la única via és el referèndum, cal que Catalunya tregui algunes conclusions de la comparació amb Grenlàndia, Escòcia, Quebec... 1. Quebec porta 2 referenda perduts i Canadà ho ha aprofitat per complicar jurídicament i constitucionalment la sortida de la província de la Federació. Per tant, més val guanyar a la primera, si no volem complicar-nos la vida. 2. Ningú discuteix -ni dins ni fora del seu respectiu estat- la condició de nació a Grenlàndia, Escòcia o Quebec. Catalunya, en canvi, encara li queda camí per córrer per assolir el mateix grau de reconeixement. A Espanya, per exemple, fins i tot la RAE ha estat capaç de canviar el significat de “nacionalitat” per ajudar el TC a negar aquesta condició al Principat. 3. Cada procés d’independència és únic i irrepetible. Es poden trobar coincidències i complicitats, però les condicions de partida sempre són diferents i els contextos també. Es poden trobar paral•lelismes amb Grenlàndia, Escòcia o Quebec, i fins i també el País Basc, Irlanda o Flandes, però mai no sentaran un precedent ni cap tipus de jurisprudència. 4. Els estatus dels tres exemples del reportatge al sí dels seus respectius estats són molt diferents respecte a Catalunya. Mentre el Quebec és membre fundador del Canadà, mentre Escòcia mai no ha perdut la condició de nació dins del Regne Unit, mentre Grenlàndia és ètnicament, territorialment i jurídicament molt diferent a la seva antiga metròpoli danesa, Catalunya té lligams molt més forts amb Espanya. La unió entre nació sense estat i Estat matriu és molt més feble en els exemples anteriors que en el nostre (un 50 % dels catalans diu que és perfectament compatible ser espanyol i català i així ho sent).

La independència a Catalunya necessita per tant augmentar considerablement la seva base social. David ha de créixer. Necessita guanyar més complicitat dins i fora de l’estat. Calen cosins de Zumosol. I cal generar un procés d’independència prou potent i articulat per guanyar la consulta d’autodeterminació a la primera.

Anem per bon camí. David s’està fent gran. I Tot el que passa a Espanya és perquè Goliat té por. La independència és cada cop més transversal dins dels sistema de partits i dins de la societat. La cosa creix, però caldrà esperar pacientment a que sigui prou gran i fort per tombar-ho tot d’un sol cop de pedra.