Opinió

Artur Mas ha dit que Catalunya encara no està prou madura per fer un referèndum per la independència. Jo, malauradament, hi estic d'acord. Crec que no queden gaires anys perquè la poma caigui de l'arbre, però encara en queden alguns, i tot i que cal vigilar que la poma no se'ns podreixi a l'arbre, també cal saber esperar i treballar amb paciència fins que arribi el moment més òptim. És veritat que ja n'hem tingut molta, de paciència, però precisament per no balafiar-la cal ser curós a la recta final. Com diu el refrany, allò que fa l'esverat sempre li surt esguerrat. Estem fent les coses bé, la independència és al centre del debat i les enquestes cada cop ens són més favorables. Sincerament, crec que aquesta tendència serà ascendent durant els propers anys, i per això sóc partidària d'esperar. Perquè si bé una majoria, per mínima que fos, legitimaria una declaració unilateral d'independència, cal tenir en compte que després caldria construir un estat, i que com més convençut d'ell mateix estigui, més sòlid serà. Ara som molts els qui ho volem, però el millor de tot és que encara hi ha marge per créixer, que encara podem ser més, i la manera d'arrossegar els dubtosos és fer-los entendre que la via federalista és inviable. Per a mi és obvi, potser per a tu també, però hi ha molts catalans que tenen el cor dividit -jo en conec un bon grapat-, i no ha de ser fàcil triar entre la mare i el pare. Cal que arribem fins al final perquè la dignitat s'imposi en el cor d'aquestes persones. Cal que Espanya ens faci encara més mal. Podem confiar que ho farà, n'és especialista, no falla mai.

Per fer-ho s'ha de tensar l'arc, portar-la al límit de la seva malícia, esprémer tot el seu verí, fer sortir tot el monstre sencer. Convergència, amb l'ambigüitat que la caracteritza, amb el seu posat de partit de centre, de seny, és qui pot fer-ho amb més credibilitat. Mentre el tripartit s'ha dedicat a vestir el monstre de xai i l'independentisme pur només convenç els independentistes convençuts, Convergència pot deixar en evidència la impossibilitat d'encaixar amb Espanya davant de molta més gent. En aquest sentit, em sembla molt interessant que Artur Mas hagi dit que la seva promesa electoral serà el concert econòmic. No perquè sigui una batalla que es pugui guanyar -tal i com ha afirmat ell-, sinó precisament perquè no es podrà guanyar. Espanya no és prou intel·ligent per acceptar-ho, Espanya és víscera i prou. La pregunta, doncs, és què farà Convergència quan el Parlament espanyol rebutgi un concert econòmic que haurà estat referendat indubtablement per una gran majoria de catalans? És molt fàcil fer promeses i marcar-se objectius, però si no es porten fins al final no serveixen de res -només cal mirar Esquerra i el ridícul que fa cada cop que gosa parlar d'independència. Si el que acaba fent Convergència és disfressar el monstre de xai per justificar el seu fracàs tal i com ha fet el tripartit durant tots aquests anys, jo seré la primera a protestar. Si en canvi utilitza el blindatge d'Espanya com a frontó, es convertirà en l'eina perfecte per fer entendre als dubtosos que amb Espanya no hi ha manera. I llavors, ara ja sí, haurà de prendre una decisió. L'ambigüitat de Convergència és bona com a estratègia, però no com a final. Algun dia haurà triar, i espero de tot cor que triï Catalunya.