Opinió

A hores d’ara, ja són moltes les desqualificacions que ha rebut el documental Adéu, Espanya?, de Dolors Genovès, produït per TV3, a càrrec d’esmolades veus que han trencat la guardiola dels tòpics i els han escampat per diversos mitjans de comunicació per contrarestar la presa de consciència que la projecció del documental pugui suscitar. I és que és justament això darrer el que més els espanta: que la gent no pensi com ells. Per això, descol•locats des fa temps davant el fet irrebatible de la viabilitat econòmica de la independència de Catalunya, no els queda cap més alternativa que la desqualificació dels qui aporten elements de reflexió sobre el tema. Així és com el documental de Genovès ha estat titllat de “producció objectivament tendenciosa i periodísticament qüestionable” per persones que, tot i tenir encomanada la tasca de “mirar” la televisió, no han vist mai que els telenotícies de TV3 siguin produccions ideològicament espanyolitzadores. Deu ser que quan hom està espanyolitzat, només veu els “excessos” de la catalanitat. Això explica que en una societat com la catalana, amb uns altaveus mediàtics tan espanyolitzadors, tota engruna, per petita que sigui, destaqui del conjunt com si fos una gran bola de foc. Però ni és gran ni és de foc, és només una excepció desacomplexada en el país de la pusil•lanimitat.

És la mateixa pusil•lanimitat que qualifica d’extremista la gent nacionalment desinhibida, la mateixa pusil•lanimitat que rebutja emmirallar-se amb altres nacions per no haver de preguntar-se per què no gaudeix dels mateixos drets que elles, la mateixa pusil•lanimitat que empra la seva energia redactant estatuts perquè no es veu amb cor de redactar una Constitució. Per això el documental de Genovès té tants enemics, perquè ha estat una finestra d’aire pur –una rara avis en una televisió amb uns informatius que transmeten 24 hores al dia una visió hispanocèntrica del món i de la vida– i no es tolera que en mig de tot això, encara que només sigui durant 90 minuts, una cadena pública forneixi la societat d’arguments contraris al missatge oficial. I per intentar justificar aquests atacs han dit que hi mancaven “veus discordants”. Com si aquestes veus discordants no tinguessin ja el control absolut del pensament oficial que es propaga dia rere dia a Catalunya amb els diners dels qui hi estem obertament en contra.

Per sort, Adéu, Espanya?, a banda de ser un treball esplèndid i d’un gran valor periodístic –que serà comprat per les televisions dels països que el protagonitzen– és un documental que ha assolit, si més no, tres objectius: mostrar l’existència de processos similars en diferents llocs del món, explicar que la independència dels pobles, com la de les persones, és un fet natural, no pas anòmal, i advertir que, dels quatre estats a què al•ludeix, només Espanya no reconeix aquest fet. Espanya nega l’existència nacional de Catalunya perquè sap que sense nació catalana no hi ha poble català, només poble espanyol. Catalunya, per tant, seria una part d’Espanya. O, dit d’una altra manera, Catalunya seria Espanya. I, és clar, ningú no es pot independitzar d’ell mateix. Doncs bé, el documental de Dolors Genovès desemmascara aquest absolutisme i, en comparar l’actitud espanyola amb la del Regne Unit, Dinamarca i Canadà, posa en evidencia que l’anomalia és Espanya, no pas Catalunya.