Xavier Fähndrich

A Catalunya estem vivint temps políticament difícils i crucials. Mentre l’economia malda per tornar als números negres; mentre el govern tripartit busca maneres d’estalviar i recaptar amb la ment posada en una probable i còmoda tasca d’oposició a partir de la tardor; mentre el TC ja ha trobat la manera d’esmicolar l’Estatut i està decidit a servir-lo abans de les vacances d’agost; mentre Espanya és més “Ejpanya”... a Catalunya vivint un moment de transició generacional sense final conegut.

Algunes observadors i analistes de la política em comenten que han detectat els primers signes de retirada de la generació tap (vista així des de la perspectiva dels més joves). Els primers signes en molts anys. Signes de cansament més intel•lectual que físic i de manca de capacitat o laxitud o mandra per connectar amb el que la generació nova que puja defensa i pensa. El paradigma polític ha canviat. El mateix Jordi Pujol –representant de la generació anterior a la generació tap- ho reconeix a l’entrevista emesa per TV3 en commemoració dels seus 80 anys: la via catalanista d’entesa amb Espanya sobre la base d’una democratització i modernització de l’estat, la via de la Catalunya gran dins de l’Espanya gran, ha fracassat. Els projectes de país (un amortitzat i l’altre en elaboració) de les dues generacions que ara conviuen a Catalunya ja no coincideixen: la clivella política i la generacional semblen coincidir i sobreposar-se.

Mentre això està passant. Mentre estem buscant qui serà el proper general de les tropes, l’enemic està atacant. Preocupant. Si la generació tap no acaba de deixar pas, i la generació nova no acaba de pujar, estem en una situació de feblesa important. Artur Mas, cronològicament i políticament més pròxim a la generació sortint, ha manifestat tebior respecte a la idea de la independència i ha sobtat la generació més jove; fet que es pot interpretar com un símptoma més del que està fent augmentar el fossar intergeneracional. La resta de primeres espases d’altres partits també mostren símptomes d’allunyament. També de desgast. Estem orfes de lideratge. De lideratges unipersonal, forts i incontestables, s’entén. Tampoc no semblen despuntar nous lideratges a la generació nova. No semblen líders prometedors els que ja creuen ser-ho als vint-i-pocs anys.

Però el país no pot estar pendent que aparegui el Messies. La manca de lideratge que caracteritza aquest canvi de paradigma polític i de generació dirigent, coincideix en un moment en què cal una resposta unitària i efectiva davant de els amenaces que assetgen el nostre país. Jordi Barbeta, Manel Cuyàs i altres comunicadors expressaven molt bé els dubtes de la societat al programa 59 segons de TVE2: no se sap, no es coneix, no s’espera una reacció única, forta i contundent per part dels nostres polítics davant una segura sentència adversa del TC sobre l’Estatut.

Ara mateix, Catalunya sembla l’ Israel de pocs anys abans de l’any zero de la nostra era. El país ocupat, les elits discutint temes religiosos, la noblesa col•laborant amb els ocupants, la gent pobra patint, i tots esperant l’aparició del Messies, del líder que els trauria de la misèria., talment com en la pel•lícula de La vida de Brian... Esperem que no acabem com acaba la pel•lícula, quan el darrer comando d’alliberament, enlloc de salvar Brian, es suïcida davant la creu.

No té sentit esperar un lideratge unipersonal. Podria arribar massa tard. Sorgeix quan menys t’ho esperes i és fruit d’un cúmul de coincidències històriques. Jordi Pujol mateix no sap què respondre quan li pregunten qui ha de liderar el país i el projecte per al país. És temps d’un lideratge col•lectiu i aquest passa per un treball intergeneracional construït sobre bases com la generositat, la responsabilitat, la regeneració democràtica i, sobretot, el patriotisme. Cal unir l’experiència i el realisme de la generació sortint amb la pulsió i la determinació de la generació entrant.