Opinió

La sentència de l'Estatut ha estat l'última mala jugada de Zapatero. El qui va comprometre's amb aquella frivolitat a acceptar el projecte que aprovés el Parlament català, va deixar penjat dilluns l'Estatut davant els magistrats del Constitucional. Perquè ja no és certa l'excusa de donar totes les culpes al PP. Els magistrats que han escapçat l'Estatut (els 6, i en alguns aspectes els 8, que han votat la sentència) són de forma totalment majoritària els proposats pels socialistes, inclòs el català Eugeni Gay. Cap dels juristes considerats progressistes s'ha desmarcat de la sentència i ha recolzat l'autogovern català. Ni un de sol, zero. És la garrotada més forta que ha donat l'entorn del PSOE a Catalunya, des dels atacs de Juan Negrín a la Generalitat republicana.

Zapatero havia mogut fils en més d'una ocasió per frenar els magistrats de la seva corda, i evitava així la sentència contra l'Estatut i la ruptura del pacte constitucional. Però ja fa setmanes que se'n va rentar les mans, abandonant l'Estatut a la deriva, sense timó, fins que l'han enfonsat. Per això va permetre que el PSOE votés al Senat a favor de la proposta catalana per impedir que el TC dictés sentència. Sabia que ni tan sols arribaria a tramitar-se al Congrés, que ja tant era.

Hi ha una gèlida connivència entre la retallada que ha acabat deixant fer el líder del PSOE i les al·legacions que va presentar l'advocat de l'Estat en defensa de l'Estatut. Fa feredat comprovar-ho. Sembla que ho tinguessin tot pensat. "Si l'Estatut català recollís preceptes inconciliables amb la llei orgànica de finançament de les autonomies (LOFCA), aquests careixerien d'eficàcia mentre no es recollissin en la llei orgànica específica", assenyalava l'advocat de l'Estat. I la sentència s'ha carregat el finançament al text estatutari. Parlava també del deure de conèixer el català, dels drets històrics, de la definició de les competències i fins i tot de la famosa disposició addicional tercera sobre la inversió de l'Estat a Catalunya. Tot ells són elements que ara han quedat tocats com si d'una maledicció es tractés.

Ara el mal ja està fet. Però ha quedat clar que Catalunya ha patit una gran traició política. Amb totes les lletres. La darrera de Zapatero.