Opinió

El finançament de les empreses, la inversió en recerca privada i pública en R+D i l’apropament de la universitat a la realitat econòmica són els punts dèbils d’un sector tecnològic que millora l’estat d’ànim respecte l’any anterior.

L’actitud emprenedora, el caràcter comercial i el nivell de formació dels professionals són els aspectes millor valorats del sector.

Però per on passen les oportunitats de millora?

En el camp de la innovació, cal fer una reflexió. Té sentit tenir més de 40 centres de recerca i parcs tecnològics a Catalunya, que competeixen entre ells enlloc de buscar un posicionament internacional que els diferenciï? Cal fer un esforç de priorització que combini els sectors tradicionalment forts com la metal•lúrgia, el tèxtil o el turisme, però renovats, amb apostes més rupturistes com la biotecnologia o l’àmbit multimèdia. Però no podem arribar a tots els sectors i, a més, tenir un parc a cada municipi.

En el camp de la transferència de coneixement i del lligam universitat i empresa, cal redefinir bé els papers de cadascú. La Universitat ha demostrat internacionalment que sap fer “papers” –articles científics-, però també que no sap o no vol patentar. Des de la Universitat, qui vulgui apostar per la ciència, ha de tenir la capacitat i el pressupost per fer-ho, però això no generarà innovació. Qui vulgui fer el salt al món empresarial ho ha de fer amb totes les conseqüències, essent conscients que potser fracassarà, però, sense penalitzar socialment aquelles persones que s’han atrevit a assumir riscos. El que no val és l’estratègia del “ni fu ni fa”, és a dir, unes hores de docència, unes hores de recerca científica i les tardes per fer anar una spin-off universitària.

En el camp de la formació, cal impulsar clarament la formació professional. Si el país i el món demana tècnics mitjos, hem d’estimular els cicles formatius, com s’està fent darrerament. Evidentment necessitem enginyers i sobretot, enginyeres, però, globalment, el que faltaran més són professionals que no necessiten un nivell de formació superior. Estimular les pràctiques i la flexibilitat treball-formació és una recepta que ha funcionat a diversos països.

Als responsables polítics se’ls demana l’impuls i el consens d’un pla estratègic nacional on el caràcter transversal de la tecnologia impregni tots els sectors econòmics i també l’administració i els serveis públics. I una normativa que faciliti els processos de contractació, els canvis organitzatius, les inversions tecnològiques i no freni o aturi els processos de transformació.

El sector tecnològic va millorant. Però estem en un escenari competitiu en el que tothom avança molt ràpid i nosaltres tenim, alhora, l’oportunitat de ser al tren d’alta velocitat i el risc de perdre el tren.