Agustí Colomines

Llegeixo a elSingularDigital que els cooperants propalestins, veïns de Taradell, Laura Arau i Manuel Tapial, i el periodista valencià David Segarra van criticar la manca de suport del govern espanyol durant la seva detenció a Israel i, també, a l’hora de tornar a casa: “Els bitllets els ha pagat el govern turc”, va assegurar, queixant-se’n, Tapial des de l'aeroport del Prat, on va arribar divendres passat a la tarda al costat dels seus dos companys de fatigues. Diu la crònica que a l’aeroport hi havia desenes de familiars i d'amics que els esperaven. També hi havia David Minoves, director general de Cooperació al Desenvolupament i Acció Humanitària de la Generalitat —que depèn del departament de Vicepresidència. Què hi feia a l’aeroport un alt càrrec del Govern, que és, a més, membre de la Junta de l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP)? Com és que el capitost de la cooperació catalana no els va pagar el viatge de tornada si se’n sent tan solidari? És que els esmentats activistes només pensen en termes espanyols? Segurament que sí, perquè molt sovint en els ambients dels antitot, l’acceptació de les reivindicacions nacionals és inversament proporcional a la proximitat del cas. Són propalestins però, en canvi, són contraris al nacionalisme català, perquè al seu entendre és burgès de mena. És clar que, quant als palestins, el que importa de veritat no és la reivindicació dels seus drets nacionals, sinó manifestar-se en contra d’Israel i, en darrer terme, dels EUA.

La pregunta a respondre és què hi feia a l’Aeroport del Prat el director general? Com passa molt sovint, la primera raó és merament personal. A aquest senyor li agrada ser protagonista de gairebé tot, encara que, com en aquest cas, no en sigui ni art ni part. D’altra banda, algú em podria respondre per què el Govern ha de tenir un director general de Cooperació al Desenvolupament i Acció Humanitària i un director de l'Agència de Cooperació al Desenvolupament i Acció Humanitària, càrrec que ocupa Andreu Felip, que depèn del primer? Oi que en aquests moments d’aprimament de l’Administració és obvi que un dels dos llocs sobra? Evidentment. Per cert, una cosa semblant passa amb l’Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans que comanda Xavier Badia i l’ICIP, del qual és membre Minoves, que dirigeix Tica Font? Algú em podria dir, doncs, per què cal duplicar estructures i càrrecs tots els quals depenen de la Secretaria de Relacions Institucionals i Participació del departament de Joan Saura? Burocràcia, burocràcia i més burocràcia per acontentar els amics, coneguts i saludats que són de la corda: d’ERC a Vicepresidència i d’ICV-EUiA al departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació. I tot això, a més, se solapa amb el Consell Català de Foment de la Pau, organisme que està vinculat a l’Agència de Cooperació i integrat per persones designades per quatre departaments de la Generalitat de Catalunya, els grups parlamentaris presents al Parlament de Catalunya, el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, la Federació Catalana d’Organitzacions no Governamentals per la Pau, el Consell Interuniversitari de Catalunya, el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, Unescocat, el Consell Escolar de Catalunya, la Fundació CIDOB, cinc persones expertes en l’àmbit de la cultura de la pau i la mateixa Agència. Ai las! Quanta estructura per tan poca musculatura!

La cooperació catalana s’ha convertit en una mena de cau des del qual comprar voluntats, atès que gestiona els recursos econòmics assignats pel pressupost general. Si ens ajustem a la llei, la missió d’una Agència de cooperació no és fer activisme polític a favor dels uns o dels altres, sinó gestionar i assessorar i, com a molt, dissenyar i executar, projectes de cooperació al desenvolupament que ajudin a l’empoderament de les comunitats amenaçades o afectades per tota mena de desastres, naturals o provocats pels humans. Cooperar significa ajudar a resoldre els conflictes i no pas atiar-los. Això és el que no entenen la majoria dels actors que participen en la cooperació catalana. En molts casos no són agents de pau, sinó que s’han convertit en partidaris d’una causa. ¿És que les injustes morts dels palestins de Gaza o Cisjordània a mans de l’exèrcit israelià són més doloroses que els morts israelians que provoquen les bombes de Hamàs o Hezbol•là? No hi ha jerarquies de la mort. No hi ha jerarquies del dolor. En tots els casos hi ha violència i injustícia. És per això que em resulta incomprensible que Minoves anés al Prat quan la seva missió ha de ser una altra. És una vergonya anar a rebre aquells que, com Arau, creuen que la solidaritat amb els Palestins ha d’orientar-se a aconseguir “el principi de la fi d'Israel”. I per què ha de desaparèixer Israel? A Minoves no l’he vist mai manifestant-se en contra dels atemptats islamistes contra Israel. No he llegit mai cap comunicat de premsa com els que van emetre el Consell Català de Foment de la Pau o l’Oficina de Promoció de la Pau quan els islamistes palestins maten civils israelians. Els comunicats del Consell i de l’Oficina, el primer vinculat a Carod-Rovira, i la segon a Saura, són un exemple de fins a quin punt és pot tergiversar el significat de la paraula pau. Reclamar el respecte als drets humans a Israel i a Palestina està molt bé. Tothom hi hauria d’estar a favor, però cal fer-ho amb equanimitat, sense caure en la propaganda, sobretot si representes el govern d’un país que, per sort, és plural políticament. Aquest és l’avantatge de viure en una democràcia, oi?. O almenys aquest hauria de ser. En aquesta mena de coses, fa temps que vaig fer meva una sentència d’Albert Einstein: “No es pot obtenir la pau per la força”. Aquesta és la real cultura de pau. Aquesta hauria de ser la divisa de tota cooperació al desenvolupament.

Tot això ho escric avui perquè he estat ben a prop d’aquest món mentre era director d’Unescocat. Ho aclareixo abans que Minoves vulgui esmenar-me la plana amb aquest argument, atès que ha pretès fer-ho altres vegades. Llavors pensava el mateix que ara sobre duplicitats i burocratització, com és fàcil de comprovar al Diari de Sessions del Parlament de Catalunya del 28 de juny de 2007. L’únic que aleshores no deia en veu alta, perquè la prudència del càrrec m’ho impedia, era fins a quin punt em semblava —i em sembla— erràtica i inútil la política de cooperació i de foment de la pau d’aquesta Generalitat. Pur teatre ideològic.