Xavier Fähndrich

El títol no és meu, és manllevat d’una de les intervencions en la tertúlia de RAC 1 de divendres passat. Però expressa molt bé el que molts sentim en veure en Millet i en Montull tancats a la garjola, encara que sigui per uns dies: una gran sensació que la justícia -a vegades- funciona. Aquesta presó provisional contribueix a millorar la malmesa imatge de la justícia, molt trinxada des que havíem de conviure amb l’antic responsable del Palau de la Música Catalana passejant tranquil•lament i lliurement malgrat la dimensió dels delictes que se li imputen.

Les contradiccions de la Justícia espanyola han sembrat una sensació general d’inseguretat entre la ciutadania. La majoria tem tenir a veure amb la justícia com si d’una rifa es tractés. Molts tenim la impressió que l’aleatorietat (o manca de coherència) és tan alta que podem entrar en un Jutjat com a testimonis i acabar amb una pena de multa o de presó. Aquesta opinió tan instal•lada en la nostra societat fa pensar en un allunyament del sistema judicial de la realitat social i a una certa deshumanització rutinària en la seva feina.

Fa uns temps, un professional de la psicologia m’explicava una coincidència que havia viscut uns mesos abans. En poc temps van anar a parar a la seva consulta, i per vies diferent, tres casos de funcionaris de jutjats molt deprimits per culpa de la feina. Eren gent jove, amb les oposicions acabades de fer i estrenant destinació en un jutjat. La seva depressió derivava d’una mala relació amb els companys de feina més veterans. El mal encaix en el lloc de treball es devia al seu excés de zel treballant (segons els seus companys, però expressat d’altra manera). La feina que els era assignada els durava un o dos dies, quan el “costum” era que la revisió dels expedients els ocupés tota la setmana laboral. La seva dedicació era interpretada com un perill ja que posava en evidència la lentitud dels treballadors més veterans. Conseqüentment, aquests nous funcionaris havien de fer front a tot tipus de comentaris, a indirectes i a males jugades. Per als pacients del meu amic psicòleg, cada expedient o cada lligall de papers contenia una història real, amb persones amb noms i cognoms, que esperaven una indemnització des de feia anys, o una pensió, etc. mentre que per als altres companys del secretariat del jutjat era un feix més de paperots... o almenys així ho interpretaven ells: com una enorme insensibilitat envers a les persones, la qualitat de vida de les quals depenia d’una tramitació correcta per part seva per assolir una sentència el més aviat possible.

La veritat és que la història és prou reveladora de com el sistema de justícia ha generat actituds molt poc sensibles i molt poc conscients de la transcendència que tenen tots els actes i procediments en una causa judicial. Si a aquesta base de petits casos de petites causes desateses hi sumem la impunitat que semblen tenir el més poderosos quan han d’enfrontar-se al jutge, obtenim un enorme descrèdit de la Justícia. Per això, són molt benvingudes decisions com la de tancar Millet i Montull o declaracions com les del responsable de l’Oficina Antifrau sobre la comissió d’investigació del Parlament de Catalunya: generen sensació de justícia.