Opinió

Sembla que el govern espanyol, fidel a la seva praxi de pressionar entitats i organismes en favor dels seus interessos –com ara les federacions esportives internacionals perquè Catalunya no pugui tenir selecció oficial–, ha aconseguit que la Unesco faci un informe sobre el traçat del TGV a tocar de La Sagrada Família que anul•li l’anterior. L’anterior, recordem-ho, a instàncies del Consell Internacional de Monuments, deia que el traçat del TGV “no està preparat per evitar amb tota seguretat desastres imprevistos” i, com a “solució preferent”, en recomanava la reconducció per zones que no afectin La Sagrada Família i la Pedrera. De sobte, però, com per art d’encanteri, la Unesco ha girat el mitjó i, fent seu el discurs del govern espanyol –que és el mateix que el del govern català–, ha deixat de qüestionar el traçat i de recomanar-ne la reconducció. De fet, ni tan sols exigeix mesures constructives addicionals. Realment curiós. O potser no tant, tenint en compte que la Unesco es finança amb les aportacions dels estats que en són membres i que no és freqüent que algú mantingui un tercer perquè li porti la contrària.

No cal dir que la notícia ha caigut com una galleda d’aigua freda sobre les entitats que fa anys que lluiten per aturar aquest disbarat perpetrat per José Montilla, Joaquim Nadal i Jordi Hereu, en disciplinada connivència amb el Ministerio de Fomento. Això no obstant, hi ha alguna cosa que no encaixa entre l’informe del 7 de juny, brandat pels governs català i espanyol, i el que les entitats en defensa del patrimoni diuen haver rebut amb data del 8 de juny. En aquest darrer, es demana “la instal•lació d’uns sensors per mesurar els possibles moviments que afectin l’estructura de La Sagrada Família. Aquests aparells han de mesurar tot el que passi durant tres mesos abans de l’arribada de la tuneladora i, per tant, cal aturar el seu progrés.”

Recordem, per altra banda, que el pèrit de l’Audiència Nacional espanyola, Manuel Melis, en un informe recent, s’ha mostrat astorat en veure que la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona s’entesten a presentar com “un fet inevitable, consumat i indiscutible la necessitat de passar el túnel a tocar del temple” i afirma que “no són acceptables les eventuals justificacions que es puguin fer per motius de costos, ja que un desperfecte al temple, encara que fos petit, tindria un cost econòmic i social molt més elevat que qualsevol modificació del traçat”.

Malgrat això, el Partit Socialista continua fent-se el desentès. Cosa que ha empès CiU a demanar al Congrés i al Senat espanyols una “aturada tècnica cautelar” perquè “la coincidència d’aquests dos informes ens adverteix que poden passar coses”. S’agraeix, francament, que CiU hagi decidit intervenir-hi –per fi!–, sobretot després del silenci còmplice d’Esquerra i d’ICV, que semblen no ser conscients que ser soci d’un partit que vol cometre un atemptat contra obres catalogades com a patrimoni de la humanitat hauria de servir per comminar-lo a rectificar d’immediat en lloc de fer jocs de mans, com ara votar una resolució en contra de l’actual traçat al Parlament, perquè no sigui dit, i fer-se l’orni tot seguit. Tot i això, sobta força que CiU sembli no tenir-ne prou amb l’amenaça que suposa aquest traçat diabòlic i que encara plantegi la creació d’una comissió tècnica per estudiar el tema. Això tindria sentit si no hi hagués cap altre lloc per fer passar el TGV, però, com sabem, hi ha diversos traçats alternatius –i més econòmics– que el que amenaça La Sagrada Família i la Pedrera. I el termini d’execució del projecte, com ha dit el pèrit, no és excusa, ja que “l’accés del TGV a Girona i a la frontera francesa encara trigarà molt de temps, dos o tres anys, si més no, i l’estació de la Sagrera no estarà a punt ni el 2014, de manera que tampoc no tindria sentit augmentar la necessitat de rapidesa en aquestes obres per obligar a passar el túnel a tocar del temple”.

Cal, per tant, que allò que no volen fer els dos socis del principal partit del govern ho faci la primera força de l’oposició. Una alternativa, per bé que peregrina, seria intentar dilatar uns mesos l’execució de l’obra fins que en les properes eleccions el Partit Socialista sigui foragitat del govern i la força guanyadora capgiri la situació. Però no sabem si queden escletxes legals per fer això. En tot cas, si l’esmentat traçat, malauradament, es materialitza i es produeix una desgràcia, serà convenient que Catalunya recordi els noms de José Montilla, Joaquim Nadal i Jordi Hereu com a màxims responsables. I al darrere, no cal dir-ho, la passivitat de tots els diputats del Parlament.