Opinió

“[el cas Pretòria] està sotmès a una investigació judicial i, per tant, a nosaltres ens agradaria fer el mínim soroll possible i respectar l’actuació de la Justícia”
Rocío Martínez-Sampere, diputada del PSC al Parlament

El PSC té un problema. Més d’un, és clar. Però en té un de molt evident: el cas Pretòria. Com més va, més sorpreses dóna. Fa poques hores, ha dimitit l’alcalde socialista de Montcada i Reixac, César Arrizabalaga, suposadament relacionat amb la xarxa d’interessos que l’anomenat Luigi hauria organitzat d’acord amb alguns càrrecs socialistes metropolitans. Arrizabalaga ha dit que ja tenia pensat plegar i que la seva decisió no té res a veure amb aquesta investigació. Precisament, ahir dimecres es va constituir la comissió del Parlament que vol esbrinar si darrere del cas Millet hi ha, també, un suposat cas de finançament irregular de Convergència.

Per boca d’una diputada, el PSC ha fet saber que no vol soroll en el cas Pretòria perquè és un assumpte en mans de jutges i fiscals. Estranyament, els socialistes no apliquen aquest raonament tan plausible al cas Millet; al contrari, les peripècies del pròcer saquejador del Palau de la Música són una oportunitat magnífica per fer molt de soroll contra el polític avui més ben valorat per presidir Catalunya, ara que totes les enquestes auguren que ni Montilla ni Hereu (ni el gran estadista Zapatero) podran salvar els mobles. L’intent desesperat de frenar Mas amb la munició tòxica de la sospita no fa més que assenyalar la poca fe que el PSC té en els seus mèrits i en el seu líder. Potser per això els més intel•ligents de la seu del carrer Nicaragua van resistir-se, en un primer moment, a jugar el joc impulsat per ICV i ERC.

El socialisme català viu en la contradicció. Comissions per demanar comptes als altres són bones, però no ho són per donar explicacions sobre la facilitat amb què l’ex alcalde Bartomeu Muñoz i el seu assessor es movien. És tant alt el nivell d’incoherència del PSC que els senyals contradictoris proliferen més ràpid que no pas les consignes. Per exemple, mentre una senadora vol prohibir la burca, el president de la Generalitat afirma que no cal fer res perquè el problema no existeix. Sensacional.

El mal de Pretòria no vol soroll. El dimitit alcalde socialista de Montcada i Reixac potser en sap o n’intueix el motiu. El mal de Millet, en canvi, serà la base d’un teatre de guinyol que, sota la coartada hipòcrita de la transparència i la regeneració, no farà altra cosa que intentar empastifar la figura de Mas, a pocs mesos de les eleccions. La Cambra catalana serà, per uns dies, la barraca de fira del pim-pam-pum més sectari i electoralista. La manera tan diferent com el PSC aborda aquests dos casos fóra un escàndol en qualsevol democràcia menys precària que la nostra. Aquí, però, tot és com de broma.