Opinió

Em sembla que aquí hi ha una confusió. El/la metge/ssa no imposen un tractament, sinó que acullen a les persones que pateixen física o psíquicament i que, lliurement, passen pel seu consultori. Per què qui desitja reorientar-se en direcció heterosexual és considerat menys lliure –manipulat, pressionat o reprimit– o noble que qui actua en sentit contrari? Per aquesta mateixa regla de tres, no ho serien també els qui desitgen desenvolupar la seva orientació homosexual o se sotmeten a una plàstica de canvi de sexe per a alliberar-se del “cos equivocat”?

Sovint s'esmenten els possibles sofriments que implicaria aquesta mena de tractaments. Per què aquesta por? Qualsevol tractament comporta un dolor no desitjat, de la possibilitat del qual el bon metge n’ha d'informar, juntament amb la manera de reduir-lo o eliminar-lo, i la durada i el cost estimats de la teràpia.

També és veritat que alguns pensen que tota conducta homosexual cal i pot ser canviada i intenten imposar els seus valors morals pel civil o pel criminal, inclosos tractaments que semblen més tortura que ajuda. Un horror. Però això no té res a veure amb el nostre cas. En absolut.

He fet una mínima investigació –mínima, dic– per tal de veure l’altra cara i comprovar si tot això és “una terrible notícia”, com comentava ahir un tità de la nostra ràdio matinal. I em trobo que des de l'estiu passat, l'Associació Americana de Psicologia (APA) admet que és ètic –i pot resultar beneficiós- que els terapeutes ajudin als seus clients a rebutjar els impulsos homosexuals. És veu que va ser un canvi de rumb sorprenent, doncs la teràpia més generalitzada és l'afirmativa, és dir, la que dirigeix a persones amb aquests conflictes a admetre i desenvolupar la seva orientació sexual.

L'APA agrupa a més de 150.000 psicòlegs –és la més gran associació mundial del ram.

Judith Glassgold, directora del grup de treball que redactà la nova recomanació explicava que l'APA pretenia introduir més respecte a les creences religioses de les persones, que fins llavors es bandejaven. “No provem d’animar la gent a ser ex gais –deia– però hem de reconèixer que per a algunes persones, la identitat religiosa és part molt important de les seves vides i pot transcendir-lo tot”.

Segons les orientacions de l'APA, el terapeuta ha de deixar clar que l'homosexualitat no és un trastorn mental. “Però si el seu client creu que refermar la seva atracció per persones del mateix sexe podria ser una ofensa a Déu o resultar destructiu per a la seva fe, els psicòlegs han d'ajudar-li a construir una identitat que rebutgi el poder d'aquests impulsos, i això pot requerir viure en celibat, aprendre a desviar els impulsos sexuals o proposar-se una vida de lluita com una oportunitat d'acostar-se més a Déu”.

També n'hi haurà que desitgin reorientar la seva sexualitat per altres motius que el religiós. Però no n’he pogut trobar res.

I és que, segons la doctora Glassgold, hi ha poca recerca sobre els efectes a llarg termini que suposa rebutjar una identitat gai, encara que no “hi ha cap prova que això faci mal” i que “algunes persones semblen contentes amb aquest camí”.

La comissió que elaborà la recomanació de l’APA no era imparcial: no va admetre a cap membre que practiqués la “teràpia de reorientació” i no va revisar tots els estudis disponibles sinó solament els que abonen la tesi que l'homosexualitat és un tret innat i inamovible.

I no obstant això, va fer aquesta recomanació. Amb la mateixa llibertat que alguns volen deixar de ser homosexuals. Poden quedar-se tranquils: l’APA, al Position Statement on Therapies Focused on Attempts to Change Sexual Orientation [pdf] diu: “Actualment no hi ha resultats científicament rigorosos que determinin ni l'eficàcia ni la perillositat de la teràpia de reorientació”.

He trobat dues investigacions molt citades en aquest sentit. Una és del doctor Robert Spitzer –cèlebre per haver promogut en 1973 l'eliminació de l'homosexualitat del manual de diagnòstic de l'APA. Ell volia “posar en qüestió que tot desig de canviar l'orientació sexual sigui sempre resultat de la pressió social i mai una meta personal i raonable. La nova ortodòxia estableix que és impossible per a un individu predominantment homosexual de feia anys canviar la seva orientació sexual i ser feliç com heterosexual".

Spitzer, fins llavors una estrella del moviment homosexual, va ser titllat d’homòfob. Certament, el seu estudi era retrospectiu i no prospectiu, no era longitudinal i havia examinat una mostra autoseleccionada, coses que limiten la recerca. Però els mateixos defectes tenien altres estudis en sentit contrari i s'admeten sense dificultats.

Les limitacions de Spitzer van ser superades el 2007 per Stanton Jones i Marc Yarhouse a Ex Gays? A Longitudinal Study of Religiously Mediated Change in Sexual Orientation. La recerca analitza si la teràpia havia produït eventuals problemes psicològics o espirituals. Resultat: no en van trobar cap.

A la vista de tot això, potser l'aversió d’alguns als qui no desitgen mantenir la seva tendència homosexual i als metges que els atenen, sembla menys justificada pel desig de protegir als homosexuals d'eventuals riscos que per les ganes de liquidar qualsevol dubte sobre un dels seus dogmes: la immutabilitat de l'homosexualitat.

Precisament Spitzer, explicant el seu treball, advertia contra els dogmes d’uns i altres en nom de la ciència i la llibertat i deixava una qüestió oberta: "Al cap i a la fi, la total integració dels gais en la societat no demana, al meu parer, sostenir la falsa noció que l'orientació sexual està invariablement determinada en totes les persones".

Però ja ho veuran. Malgrat tot, els linxadors –per frivolitat, per mandra o manca d’informació– no es detindran. Bé. Almenys que no ens demanin que ens els prenguem seriosament.