Xavier Fähndrich

La manifestació del 10J serà una data de referència en els llibres d’història d’aquí a 20 o 30 anys, de la mateixa manera que ho és la data de les manifestacions de l’11 de setembre del 1976 i del 1977. Marcarà la fi d’una etapa, la de la Catalunya que va buscar el seu encaix dins d’Espanya, que va intentar que l’acceptessin com és i no que no va acceptar l’assimilació forçosa que va patir com a contrapartida espanyola. I marcarà l’inici d’un període d’afirmació nacional, de rebuig a l’involucionisme constitucional i d’obertura franca i desinhibida d’un camí cap a la independència com a única sortida per augmentar la llibertat i l’autogovern. També suposarà la fi de les terceres vies: qualsevol aproximació a Espanya serà percebuda com una acceptació de tota o part de les tesis assimilacionistes. Durant un bon grapat de lustres, l’autonomisme, el federalisme, i altres ismes interessats en entendre’s amb Espanya estaran sota sospita de défaitisme i d’entreguisme (Nota: un gal•licisme i un espanyolisme, què millor per explica-ho!).

S’obre, doncs, un nou cicle polític marcat per la sentència contra l’Estatut del TC que, jurídicament, declara Catalunya nació de joguina, jutja el català com a llengua de segona i situa l’autogovern de Catalunya al nivell d’una carta atorgada, com les constitucions del segle XIX, ja que el que es va decidir democràticament i majoritàriament en referèndum val menys que l’opinió de 10 jutges caducs.

Estem davant un moment històric (una afirmació agosarada, però la mica d’intuïció tinc em fa pensar que així serà... i el temps dirà), un moment històric que es construeix en forma de manifestació el 10J i que mereix la pena ser viscut en primera persona, amb la família, els amics, els companys... ja que després, gràcies a una participació massiva i unitària, serem protagonistes d’un debat polític interessantíssim i intensíssim sobre noves utopies. Entenent utopia com imaginar un govern ideal, no com la concepció d'un ideal irrealitzable!

La independència (i el desig d’assolir-la) serà una idea molt més estesa i acceptada. Però llavors, el debat serà sobre quins valors i quins canvis haurà de portar associats per acabar de sumar els més reticents, porucs o indiferents. La independència no convencerà una gran majoria de ciutadans si no incorpora altres utopies o trets de bon govern. La gestió pública honesta i eficaç també haurà se ser un valor i una actitud indissolublement associada a la idea d’una Catalunya lliure. També ho hauran de ser els valors de la dedicació, de l’esforç i de l’excel•lència en el treball, la innovació i l’empresa. I també, els principis de justícia social i de solidaritat. Només així, serà una idea arrelada i consubstancial al país.

El 10J és l’inici d’una gran aventura. No ens la podem deixar perdre. La defensa de la nostra condició de nació i del nostre dret a decidir no és només una qüestió de supervivència nacional, també és una qüestió de regeneració democràtica, de reestructuració i progrés econòmics i d’aprofundiment de la cohesió social. És l’inici de la construcció d’una nova utopia, d’un nou país.