Política

Com s'hauria d'articular la commonwealth catalanovalenciana que proposa en el seu llibre?
Crec que abans de parlar de com institucionalitzar una cosa hauríem de detectar quins interessos compartim. Saber quins són aquests interessos comuns i posar instruments perquè es desenvolupin. Si són econòmics, haurien de ser les cambres de comerç, les associacions empresarials qui posessin els mitjans. Si els interessos són d'infraestructures aleshores són els governs i el Ministerio de Fomento qui han d'actuar. O si parlem d'aspectes acadèmics, les universitats han de trobar eines com la xarxa Joan Lluís Vives per cooperar.

Creu que es treballa encara poc entre el País Valencià i Catalunya?
Realment sí tot i que hi ha molts més contactes del que sembla. Hi ha una lectura estrictament política de la relació entre el País Valencià i Catalunya que amaga una riquesa de matisos molt gran en altres aspectes. Només cal veure el trànsit de l'autopista de la Mediterrània, o la demanda que té l'Euromed que connecta Alacant amb Barcelona, per exemple, o les relacions universitàries, empresarials, o fins i tot periodístiques, com s'ha vist amb l'aliança entre diaris de València i Barcelona a favor de l'eix del Mediterrani.

I les Balears on queden en aquesta Commonwealth?
Evidentment les Balears han tingut unes relacions amb el País Valencià i Catalunya molt intenses. En l'àmbit econòmic, cultural, i social. Per magnitud demogràfica i econòmica he preferit centrar-me en València i Catalunya tot i que procuraré ampliar el ventall per incloure-les en propers treballs.

Poden els interessos econòmics millorar les relacions entre el País Valencià i Catalunya?
Sí. En aquest sentit diria que la millor manera de fer pedagogia de la necessitat de relacions estables i correctes entre el País Valencià i Catalunya, és, justament, començar per les qüestions que ens interessen als dos. A molts valencians se’ls ha presentat Catalunya com un enemic quan en realitat no és així. Cal mostrar la potencialitat de les relacions entre Catalunya i València.

En pot posar un exemple?
El del corredor mediterrani. Que dues societats com la catalana o la valenciana s’hagin posat d’acord per defensar aquest projecte demostra que compartim necessitats i que, només si les defensem juntes, Espanya ens farà cas.

El novembre de l'any passat hi va haver un acte a València en defensa del corredor del Mediterrani. Hi van participar empresaris i polítics de tots els Països Catalans...
Sí, aquest acte va representar la voluntat del reconeixement d’aquest corredor a Europa. Amb una destinació molt clara, es va fer a València, impulsat per la Fundació Ignasi Vilallonga pionera en el foment de la cooperació entre Catalunya i València. Aquesta mena d’actes estan liderats bàsicament per la societat civil. Són els qui mostren a la resta de la societat el camí. Per això amb un horitzó tant clar com es l'europeu, per fi s’està treballant intel•ligentment. Crec que aquest és el camí.

Si aquest és un tema de consens quins són els interessos que l’impedeixen?
Estem tocant una essència fonamental de la construcció de l’Estat espanyol més jacobí. Amb afers com el de l’Estatut s’ha vist com, si s’intenta alterar el nucli de la construcció nacional espanyola, s’actua per evitar-ho. Com a estat nació Espanya es construeix a partir d'unes certes bases, una de les quals, es la de les infraestructures radials. És a dir, no podem entendre la construcció de l'Estat espanyol sense ser conscients que les infraestructures radials, aquelles que desemboquen o neixen a Madrid, eren la xarxa que sustentava l'Estat.

Per això encara avui un canvi de model és molest...
Quan reivindiquem unes infraestructures no radials, per tant transversals, que no passen per Madrid, la reacció d'una part de l'establishment de l'Estat és tant virulenta, encara que menys mediàtica, com quan es toca qualsevol aspecte polític. La resistència de Madrid a noves infraestructures serà, i és, com la resistència política a admetre la plurinacionalitat de l'Estat.

Per tant la mateixa mentalitat que retalla l'Estatut és la que frena infraestructures que beneficien el País Valencià i Catalunya...
Evidentment, sí. Espanya es construeix fonamentalment amb una administració, amb uns organismes però també amb unes carreteres i uns ferrocarrils. Infraestructures al servei d'una visió de l'Estat. Ni a valencians ni a catalans ens convé aquest model. Canviar-lo, reorientar els nostres mapes, determinar quines infraestructures calen al servei d'ambdues societats, és una tasca essencial. La desarticulació de les infraestructures radials a Espanya és una tasca en la qual molta gent, políticament diversa, al País valencià hi està disposada.

Fins i tot els blavers?
És evident que el que no vulgui veure la realitat mai no la veurà. Conec sectors irreductibles que es posaran la vena als ulls per no observar-la. Però els sectors implicats en el teixit econòmic, els sectors líders en exportacions, els que són capdavanters en logística i serveis, saben quines són les realitats d'un país. I aquestes realitats passen per infraestructures on també Catalunya ha de participar. Avui caldria posar pel davant allò que ens uneix, les realitats pràctiques.

En tot cas aquesta commonwealth no només es sustenta en interessos econòmics. La cultura i la història també deuen justificar-la...
Som països que hem tingut una història comuna, que compartim una llengua i també una sèrie d'interessos. Però és evident que la narració, la idea, el discurs del segle XXI no pot ser el mateix que el del XX. Cada època busca la seva narració i nosaltres estem amb la obligació de trobar-ne una de nova per articular les nostres relacions.

Al principi del llibre cita nombrosos exemples de germanor i respecte que ara serien difícils de veure. Tot plegat en pocs anys de diferència. Què explica un canvi tant profund?
A finals del segle XIX i inicis del XX catalans i valencians es veien com a germans. Hi ha moltíssim testimonis que ho demostren. Tot això perdura fins i tot en ple franquisme. Arriba un moment que els ponts es dinamiten d'una manera conscient durant la transició. En aquesta etapa un dels elements fonamentals, poc estudiats, és el de la desarticulació volguda per part d'Espanya de les relacions entre Catalunya i València. El costat fosc de la transició. Neix l'anticatalanisme a València i la desafecció catalana com a resposta.

Es pot dir que hi ha gent al País Valencià que lamenti ara el distanciament que s'ha produït amb el Principat?
La societat valenciana és més intuïtiva que reflexiva. Veu la necessitat, ara, de generar una nova relació amb els seus veïns. Els temps han canviat i les necessitats són diferents. Quan una empresa com Ford diu que el tal.ló d'Aquil.les de Manisses no és la productivitat sinó la manca d'un corredor ferroviari al Mediterrani i que, per això, cal posar-se d'acord amb altres competidors com Seat per fer un front comú, queda clar quina és la reorientació que s'està demanant. La societat valenciana està canviant el seu mapa i la catalana hauria de fer el mateix.

Sembla que els empresaris ja n'han pres nota. Són els polítics qui encara no ho han entès?
L'àmbit polític és ara mateix el problema. És evident que és el punt feble d'aquesta commonwealth. Per diverses raons Catalunya i València, tot i que incomparables, miren massa cap endins. Un govern a València paralitzat pels problemes judicials, que no pren iniciatives, i un govern català molt preocupat per les properes eleccions. A curt termini no veig grans moviments que refacin ponts. Confio més en la societat civil, en els empresaris, les universitats, en les associacions i els moviments cívics, que no pas en el polítics.

Són ambdós costats qui no han fet prou per fer més fluides aquestes relacions?
Crec que sí, no només ho podem atribuir a un dels implicats. El tripartit, per exemple, tampoc mostra, excepte algun Conseller com Joaquim Nadal, massa disposició ni sensibilitat per les qüestions valencianes. En canvi, mai no han estat ignorats al País Valencià. Se'ls ha escoltat i fins i tot el president Pujol va arribar a ser molt admirat i respectat.


Fem política-ficció i imaginem una Catalunya independent en un termini breu de temps. Seria més fàcil arribar a acords?
El que és segur és que València passaria a ser la gran contribuent al manteniment d'Espanya, que augmentarien els impostos. Potser, encara que sembli irònic, la independència de Catalunya permetria augmentar també els independentistes valencians. L'Estat pressionaria València per treure'n més recursos tot i que les conseqüències són ara difícils de predir. Prefereixo ser pragmàtic i definir quina és la relació que ens convé per encarar aquest segle des de l'actual situació política i econòmica