Societat

Per primera vegada s’aborda el conflicte lingüístic des de la vessant psicològica...
Parlar és una conducta i els psicòlegs analitzem conductes. Els grups socials estan configurats per persones i aquestes en un moment determinat trien una llengua o una altra. Per què ho fan? Com ho fan? Com ho poden canviar? En aquestes qüestions hi intervé decididament la psicologia.

Fins ara els estudis provenien de la lingüística o la sociologia...
Tradicionalment s’ha fet molt d’èmfasi en l’aspecte de la consciència lingüística. S’ha donat per assumit que aquell que té consciencia lingüística té una conducta coherent amb aquesta. Però això no acostuma a passar. Una persona pot tenir una gran consciència lingüística i canviar al castellà en la majoria de les seves situacions quotidianes.

El catalanoparlant necessita una guia per utilitzar la seva llengua com cal?
Qualsevol llengua minorada ho necessita, no és una qüestió exclusiva del català. Sovint ens diuen que és una llàstima que necessitem llibres com aquest. Sí, potser és una llàstima, però realment ho necessitem. Els parlants de llengües normalitzades, amb països normals i situacions polítiques normals no necessiten res de tot això, és clar, però no és el nostre cas.

A diferència d’altres territoris, el catalanoparlant ha de sobreposar-se a un rebuig del castellanoparlant?
El govern espanyol és hostil a la llengua. Boicoteja, per exemple, els intents de portar el català a Europa. Això té una filtració als parlants. Aquell prototip de castellanoparlant que se sent agredit quan se li parla català i vol imposar la seva llengua a tort i a dret té recolzament en les instancies superiors, té l’exèrcit al seu favor.

És més aviat un aspecte polític que històric, doncs?
Tot suma, però al final el bagatge històric es tradueix en unes relacions de poder i les actuals diuen que el castellà és una llengua de primera i el català una llengua de segona. Nosaltres no parlem d’història ni política, però sí que analitzem com entren tots aquests aspectes en el cervell de les persones i com els genera timidesa lingüística

Timidesa lingüística?
Una persona tímida és aquella que, tot i que coneix els seus drets, no s’atreveix a fer-los valdre. És el que pateixen molts catalanoparlants. Dubten de si han de parlar en català o no, de si han de parlar amb un estàndard culte o més planer, de si han de demanar perdó quan l’altre no parla català.

I si fem un diagnosi general, quines són les principals conseqüències que pateix el catalanoparlant?
A nivell cognitiu es donen un seguit de dubtes que provoquem la sensació constant que els altres són més importants que nosaltres. Però a nivell fisiològic també es generen reaccions. Augmenta la freqüència cardíaca, el malestar, la tensió muscular. A nivell de conducta, el catalanoparlant pot tenir un comportament molt incoherent, pot emprenyar-se sense una raó aparent, per exemple. En definitiva, es crea malestar i estrès.

Parlar català és, doncs, estressant?
Pot ser-ho. El català és un factor que incrementa la probabilitat de sentir-te desbordat. Estar estressat és no tenir prous recursos per fer front a les situacions que et venen al damunt. Parlar català significa parlar una llengua que està minorada. I qui està realment minorat? La llengua no, aquesta només és una abstracció. Els qui estan minorats són els parlants i ser minorat per la societat és un factor d’estrès.

Aspectes que no pateixen els castellanoparlants tot i estar a Catalunya...
Una persona que decideix viure en castellà a Catalunya, viurà una o, com a molt, dues situacions de conflicte lingüístic. En canvi, algú que decideix viure en català a Catalunya es troba situacions incòmodes o de qüestionament gairebé quotidianament. Si no adquireix recursos per afrontar aquestes situacions, aquestes es convertiran en estrès i aquest es va acumulant.

Una situació anòmala produïda per una situació política...
També anòmala. La nostra és una llengua subordinada perquè som un poble subordinat. Son uns altres els que manen i els que imposen la llengua i això té unes conseqüències sobre el parlant individual que hem d’aprendre a afrontar si volem ser. Quan un país assoleix la majoria d’edat, la independència, pot decidir què és allò que més li convé, però aquest no és ara per ara el nostre cas.

Mentre en àmbits com l’educació o l’administració el català ha caminat cap a la normalització, la realitat al carrer és molt diferent. Darrera aquest fet podem trobar una explicació psicològica?
No volem caure en l’error de dir que la clau és la perspectiva psicològica. Sempre hi ha una explicació política, sociològica i històrica. La culpa no és de les persones, aquest comportament no està en els nostres gens. La manera més eficaç de canviar tot això és de dalt a baix. Amb una bona política lingüística i una política nacional coherent a tot això se li pot donar la volta.

Fins ara aquesta política lingüística no ha estat l’adequada?
No diria que les polítiques lingüístiques han fracassat. La Generalitat ha fet diverses campanyes, sempre constrenyies per les possibilitats reals d’actuar d’un país subordinat. No manem nosaltres i no es pot fer una bona política lingüística si no es pot fer, d’entrada, política pròpia.

Tot i així els nostres polítics potser haurien d’haver tingut més mà dura en l’aspecte lingüístic?
Els nostres polítics estan collats. Altres llengües han partit de posicions pitjors que les nostres i actualment estan totalment normalitzades. El cas d’Estònia, per exemple. Pots ser independent i perdre la llengua però necessites ser independent per conservar-la.

Per defensar els nostres drets lingüístics cal cert esperit reivindicatiu. Creuen que els catalans lluitem prou per la nostra llengua?
Catalunya és un país molt saludable a nivell associatiu. Però aquells mateixos que configuren aquest teixit social en moltes ocasions no porten les seves reivindicacions a l’ús quotidià. Molts cops, en conceptes lingüístics, no som coherents entre el què pensem i el què fem. Així, acabem anant a un bar i demanant un “cortado”.

Però aquesta és una lluita quotidiana que pot arribar a ser molt feixuga...
Si fas que lluitar pel català sigui una cosa antipàtica i generadora de conflicte fas que la gent abandoni aquest vaixell. Hem de lluitar i presentar aquesta lluita com quelcom atractiu i amable. L’objectiu és mantenir la llengua i sentir-se còmode utilitzant-la.

Per exemple...
Amb la immigració. L’actitud d’un immigrant depèn molt més de la societat receptora que de l’emissora. Si trobes una realitat consistent allà on vas t’hi adaptaràs ràpidament. Si no la trobes, molt possiblement no ho faràs. Els nouvinguts ho faran tot per poder viure aquí, però si nosaltres no els transmetem què han de fer o què han de parlar , ells no ho faran.

El nostre comportament lingüístic amb l’immigrant no és l’adequat?
Quan ens adrecem a ells els parlem normalment en castellà i quan algun d’ells ens parla en català encara ens fa certa gràcia. Està bé valorar aquell immigrant que aprèn el català, però elogiar-ho en excés pot arribar a incomodar-lo.

Tots aquests automatismes no son fàcils de canviar...
No, però podem fer-ho. Cal començar per prendre’n consciència, adonar-te que és un mal hàbit i cal canviar-lo. Començar per allò més fàcil i seguir avançant cap als reptes més difícils.

I a mesura que anem millorant en aquest sentit, quina ha de ser la nostra actitud quan algú se’ns adreça en castellà?
Intentar emular normalitat. Mantenir la llengua, no assumir cap prejudici tipus ‘no m’entendrà’ i utilitzanr els recursos que utilitzaries normalment per comunicar-te. No es tracta de no parlar mai en castellà, simplement de mantenir el català fins on poguem. La meva recomanació seria parlar en català fins que l’altra persona et digui explícitament que no t’entén.