Política

Amb aquesta sentència quin missatge li envia Espanya a Catalunya?
El missatge d'Espanya consisteix a dir que amb el camí recorregut des de la transició, amb la Constitució del 78 i l'Estatut del 79 hem arribat a un final de trajecte. Hi havia una demanda d'autogovern acabat el franquisme, el que anomenem Pacte de la Transició, que consistia en un catalanisme que participava de la governabilitat donant suport des de fora, l'exemple n'és CiU, o bé des del govern com va ser el cas del PSC. S'apostava per un Estat espanyol, per donar-li estabilitat i governabilitat a canvi de reconeixement. Els catalans hem complert però aquest reconeixement és encara una assignatura pendent. El catalanisme s'ha construït pensant en un Estat plurinacional i Espanya afirma amb la sentència que no ho vol ser.

En aquest cas té sentit manifestar-se per una sentència que no es pot recórrer?
La manifestació té molt sentit. L'endemà de manifestar-nos, però, ens hem de tornar a posar a treballar. El sentit de la manifestació per una banda és el d'expressar el rebuig a aquesta sentència. Catalunya ha seguit totes les passes democràtiques i legals previstes i, en canvi, un tribunal que ha estat qüestionat, un tribunal que és parcial, que no ha estat nomenat per una de les parts, retalla de forma molt contundent la voluntat dels ciutadans expressada al Parlament de Catalunya, més tard al Congrés dels Diputats i després en referèndum. El segon sentit d'aquesta protesta és mostrar la voluntat de continuar treballant per tenir unes estructures polítiques que enforteixin l'autogovern, permetin el reconeixement nacional i un finançament just per Catalunya.

Aquest no ha estat el primer Estatut aprovat. Abans hi va haver el de Núria i el de Sau i tots tenen en comú el fet d'haver estat retallats. Quin motiu pot explicar que els tres textos fossin modificats?
El factor principal és de cultura política. D'una manca de cultura democràtica a Espanya. Del fet de no acceptar la diversitat cultural i nacional com un fet positiu. Espanya sempre ha tingut al cap el model francès. El d'un estat uninacional, i des del catalanisme sempre hem lluitat per una Espanya com Suïssa on la diversitat fos possible dins un mateix estat. Les retallades contínues demostren que Espanya només ha apostat tímidament per aquest model quan s'ha sentit feble. El 31, per exemple, es proclama la república a Catalunya abans d'aprovar l'Estatut, i el 7 7 Tarradellas recupera la Generalitat abans que s'aprovi la Constitució. És a dir, en moments de fortalesa del catalanisme ells accepten com a mal menor models com l'autonòmic. Actualment s'ha donat una situació inversa, ells s'han enfortit i volen reconstruir un estat uninacional on tot el poder, no només el polític sinó també l'econòmic, es concentri a Madrid. La sentència demostra que les vies del mig, el federalisme del PSC i l'autonomisme de CiU han fracassat. Aleshores només queden dues opcions, o el regionalisme que ens proposen o l'independentisme.

Les declaracions d'Aznar i Zapatero coincidint en considerar positiva la sentència s'emmarquen en aquest procés centralista?
Sí, hi ha clarament una involució democràtica i del sistema autonòmic que intenta recuperar pel govern central competències que la constitució, i voluntat política, permetrien que es mantinguessin en mans de les comunitats autònomes. L'Estat considera que l'actual sistema ha anat massa enllà. Es tracta, en definitiva, de voler tractar per igual coses desiguals. La Constitució preveia unes asimetries jurídiques que no només no s'han respectat sinó que s'han volgut aigualir.

Quin és doncs l'encaix adequat amb Espanya. O simplement no és possible?
Si l'encaix vol dir que diferents nacions puguin conviure en un mateix estat, és clar que ha fracassat. Per tant si dins d'aquest estat no hi cabem haurem de buscar alternatives. Més que d'encaix hauríem de parlar d'encaixonament. Ells no plantegen el debat en termes d'igualtat entre nacions sinó en termes de jerarquia.

En una entrevista publicada en aquest diari l'endemà de saber-se el veredicte de l'Estatut, Ernest Benach apostava per “treballar conjuntament en l'àmbit internacional”. Per l'experiència que tenim sembla que els estats es protegeixen i no volen involucrar-se en afers nacionals com el nostre...
És veritat que, si més no en el marc de la Unió Europea, es considera que els temes interns s'han de resoldre en el si de cada estat membre. Però crec que, en el mateix sentit que el President del Parlament, i també del professor Ferran Requejo, cal internacionalitzar el conflicte. Això vol dir que hem d'explicar a fora que Catalunya, majoritàriament, es pronuncia en un sentit que després no és reconegut per part de l'Estat. Ho tenim complicat i veiem molta boira al davant però penso que tenim un argument a favor: la democràcia. Els espanyols, els defensors d'aquesta sentència, s'han basat en un element que sempre els hi ha anat molt bé, l'ús de la força. En el segle XXI, però, les democràcies com diu Requejo són imparables. Per tant sí que té sentit pensar en l'àmbit internacional tot i que som nosaltres qui haurem de resoldre definitivament el conflicte.

Vist el resultat que ha obtingut el procés estatutari, ha valgut la pena aquest esforç?
Ara ens trobem en un moment de gran decepció perquè la sentència tot just acaba de ser emesa. Malgrat tot crec que sí que haurà valgut la pena perquè si no haguéssim plantejat aquest nou estatut, i la necessitat de fer un pas qualitatiu endavant, podríem continuar vivint en l'anar fent, vivint enganyats. Com a mínim ara, amb aquest veredicte, s'ha acabat l'ambigüitat. Ells han parlat clar, nosaltres hem de respondre de forma clara. El catalanisme ha de començar una nova etapa , replantejar-se sabent que la via autonomista no té sortida. Hem de posar l'intermitent cap al sobiranisme , que ens ha de portar a la independència. Per això, però, cal obtenir una majoria social.

Aquest nou catalanisme passa també per un canvi de la classe política?
El que cal fer sobretot, més que canviar la classe política, és canviar les maneres de fer política. Actualment el sistema democràtic és molt oligàrquic. Si volem aconseguir la majoria social de la que parlava cal donar veu a moltes més persones. Si la gent no veu que participar de la política val la pena, que serveix per canviar les coses, mai no s'hi apuntarà. L'actual manera de fer dels partits és la pròpia de fa trenta anys.

Cal canviar també el sistema polític o n'hi ha prou amb modificar la manera d'organitzar-se de cada partit?
Calen canvis en les institucions i la cultura política per fer el salt endavant que ens convé. Aquest salt només es farà des de la unitat entre les forces polítiques, i des la unitat dels partits amb la ciutadania. Perquè uns arrosseguin als altres i viceversa cal el convenciment que la política no només és cosa de polítics.