Opinió

M’aplico el títol d’aquesta última peça de la temporada. Marxo. Cal agafar aire, del tot necessari per esponjar, per desconnectar d’una temporada de nou molt atapeïda, i per agafar forces de cara a un curs que promet moviment. Els ho recomano, també. Però, com no?, m’agradaria dedicar especialment aquest “aire, que vol dir vent” als nostres polítics.

La sentència del TC contra l’Estatut, la manifestació del 10-J pel dret a decidir del poble català i la decisió de la setmana passa del Tribunal de Justícia de l’ONU en favor de la independència de Kosovo són elements que donen aire als partits polítics catalans. A tots menys a PSC i ICV. A CiU i ERC per la branca sobiranista i nacionalista catalana. A PP i Ciutadans, per la banda espanyolista. És obvi. Ara bé, és un aire pre-estiuenc, en temps afegit, m’atreviria a dir que innocu, de suma zero.

Però paga la pena aturar-se un instant en el cas d’Esquerra. Al seu cíclic brot d’equidistància, recurrentment autodiagnosticat en períodes pre-electorals explícits, s’hi suma un context que de nou li és procliu a tocar d’unes eleccions. Però la diferència del moment actual amb cicles electorals passats segurament el trobarem en què qualsevol tipus de reviscolament del vot d’Esquerra anirà ara sempre annex a un abandonament notori del seu votant sobrevingut en l’última dècada. Hi ha poc marge, en el gruix d’aquest votant, per repensar-s’hi. Sobretot si repeteix com a candidat del PSC José Montilla, cosa que ja tenim dada i beneïda, i davant la certesa estesa que, si poden tornar a sumar, amb els ulls clucs ERC optarà de nou pel tripartit.

Esquerra, doncs, està rebent aquests dies un cert aire, però això no voldrà dir més que vent de cara a les eleccions catalanes previstes per d’aquí a uns cent dies. Les tendències electorals no s’inverteixen espectacularment de la nit al dia, excepte davant de situacions de convulsió puntual extrema. I res hi apunta. Res ens recomana desitjar-ho. L’11-M va ser un d’aquests casos i fins i tot, de no haver estat per la nefasta gestió comunicativa que en va fer el govern de José María Aznar, la victòria del PP hauria estat cantada.

A Catalunya, el cansament del tripartit s’ensuma tan clarament, fins i tot enquestes enllà, que el poc aire que d’aquí a la data electoral puguin rebre els seus membres serà bàsicament per mantenir les constants vitals del malalt terminal de cara a una més que previsible desconnexió eutanàsico-política practicada via urnes. Però tot això serà passat l’estiu. Ara, gaudeixin del moment. Que descansin.