Opinió

Crec que l’Avui i El Punt no trigaran gaire a ser notícia per la defunció d’un dels dos. Se’n dirà fusió, no pas defunció, però el cert és que només en quedarà un. N’hi ha prou de comparar-los full per full per veure que ja són el mateix diari i que, llevat de les seccions d’opinió, d’informació local i de cartellera, el contingut és idèntic, tant en text com en imatges. Les seccions de Política, Món, Societat, Cultura i Comunicació diuen exactament el mateix, i el nombre de pàgines gairebé coincideix. Quin sentit té, doncs, el manteniment de dos diaris que en realitat són un de sol? Precisament l’altre dia, tot comentant aquesta qüestió, el propietari d’un restaurant que els posa a l’abast dels clients em deia que d’ara endavant deixarà de comprar-ne un dels dos perquè no hi veu cap diferència. I té raó, perquè, més enllà dels detalls que hem apuntat, certament no n’hi ha, de diferències.

La notícia, quan es produeixi, serà molt trista, és clar, però sembla lògica tenint en compte els costos insostenibles d’una duplicitat absurda. Primer, amb molt bon criteri, va arribar la unificació de les redaccions d’ambdós diaris, i, tot seguit, la fusió –negativa, des del meu punt de vista– de les dues pàgines web, cosa que ha suposat la mort del reeixit Avui.cat, un portal que l’octubre de l’any passat, sota la direcció de Salvador Cot i Sílvia Barroso, i amb una visió desacomplexadament catalanocèntrica de la informació, es va situar com a líder absolut amb 400.000 lectors. Un altre aspecte derivat de la fusió ha estat la renúncia a abastar tots els Països Catalans en la versió paper, cosa que no ha agradat gens al País Valencià i a les Illes. “No hi havia prou demanda”, ha estat l’argument. I és cert. La demanda era fluixa i una empresa ha de generar beneficis. Però, per què un valencià havia de comprar un diari que només parlava del seu país quan es tractava d’afers polítics molt específics, com ara el cas Gürtel? Compraríem els principatins un diari fet a València les informacions del qual sobre Catalunya es reduïssin només a temes com ara el cas Palau? Doncs bé, malgrat tot, se’n venien 400 exemplars. Algun dia caldrà fer un monument a aquells estimats i voluntariosos lectors.

Cal reconèixer, tanmateix, que l’Avui ha experimentat un canvi força positiu després de ser adquirit pel Punt. Feliçment tancada la nefasta etapa de Toni Cruanyes com a director en funcions i deixant de banda alguns serrells hispanocèntrics de l’òrbita socialista, que són als antípodes del concepte de país del seu lector estàndard, es pot dir que l’Avui actual, dirigit per Xevi Xirgo, ha deixat de ser el portaveu del govern per convertir-se en un diari més conseqüent amb els seus principis fundacionals i amb els drets nacionals de Catalunya. Dir una altra cosa, seria faltar a la veritat. Amb tot, caldrà veure quines conseqüències tindrà en l’Avui i en El Punt l’aparició, aquesta tardor, del rotatiu Ara, impulsat per Cultura 03 i amb un tiratge d’entre 40.000 i 60.000 exemplars diaris. Tal com estan les coses, no sembla que hi hagi espai per a tants mitjans. Llevat, és clar, que els lectors independentistes d’El Periódico s’adonin de la incongruència de comprar un diari que té Espanya com a centre de l’univers. Aviat ho veurem, i és que aquesta tardor hi haurà grans novetats a Catalunya. N’hi haurà al Parlament i n’hi haurà al carrer.