Opinió

La veritat és que un dia vaig ser petit. I per aquestos dies de juliol -ni dona, ni caragol- anava amb samarreteta, pantaloneta curta i espardenyes. Era moníssim. Després m’he espatllat molt i molt. I espera. Però no sóc l’únic, ja veuran (parauleta de Santa Llúcia). Ara que m’he fotut un cop contra el cantó de la taula he recordat això.

Era una tarda de vacances infantils. Ens rostíem com pollastrets. Anar girant i girant... i tot el suquet regalimant. La solana era un ou ferrat infinit escatxigant com un aspersor. Potser va ser aquell ruixament d’oli bullent. I un (dels quatre que érem) va saltar. I va dir: “A casa vostra a qui voten?”. Aquesta pregunta als 9-10 anys és una marcianada de primera divisió planetoide. Tots ens vam quedar muts. Fins que el preguntador va espetegar: “A casa votem per sota del Pujol”. Vam continuar amb el bec tancat, fins que els altres dos, com una escopeta mandrosa, van acabar disparant la mateixa frase. Jo aleshores només m’interessava per pilotes de futbol, grills espasmòdics, pujar als arbres per menjar fulles i espiar nenes, per això vaig contestar que no sabe/no contesta.

He recordat molts cops aquella frase infantil: “Per sota del Pujol”. No és cap jeroglífic d’alguna secta excursionista que idolatra xiruques. “Per sota el Pujol” era votar el PSC que, en aquell moment, liderava Raimon Obiols. Bé, han passat uns 25 anys i els tres xavalets de biberó familiar socialista ara s’amorren als licors de l’independentisme (així, a granel). I el PSC continua per sota. Bé, de fet està cada cop més per sota. Que ningú se m’avanci i em digui que governa la Generalitat, sí, sí, però.... Si coneixen algun talp preguntin-li. No se n’estiguin, facin-ho. Ja està? Què els hi ha dit?

Doncs que el PSC ara està Der untergang. El sol que es pon. L’enfonsament de l’astre. Tot resistint en una política de búnquer, de sota terra. No és així? Sí que ho és i cada dia ho serà més. Però per una raó. La raó del Der untergang arrenca fa molt i molt de temps. Arrenca d’aquells dies d’espardenyes i genolls pelats. El PSC no té futur només per una raó: perquè ha xutat el seu passat. Si féssim avui una enquesta al PSC m’agradaria saber qui sap qui va ser, per exemple, Jaume Lorés. Tic, tac, tic, tac....

Lorés: Un dels gran analistes polítics de la transició (perdó, de la pansició) i militant del PSC (cunyat de Maragall i amic de Pujol). I, clar... clarivident, honest, realista, per això va ser molt i molt crític amb el seu partit i, especialment, per la subordinació del PSC al PSOE. Els seus articles, els seus llibres són una llaminadura. Guaitin, les eleccions de 1980, que va guanyar CIU: “El PSC, ofès per la derrota, es negà a entrar en el Govern de Convergència malgrat els requeriments que va rebre. No va saber comprendre que una gran part dels vots que havia perdut en mans de Convergència i sobretot d’Esquerra Republicana eren uns vots de càstig per la seva manca de credibilitat, en tant que partit sobirà , respecte el PSOE”. Com no passa el temps!

Ai, el pinotxisme del PSC!!! Quin conte més clàssic! Ja veuen aquesta setmana l’hem tornat a sentir a: Catalunya votem una cosa, a Espanya una altra. Aquí està el Der untergang del PSC. Aquí estarà sempre. Que no el busquin a un altre lloc: negant i anul•lant Catalunya aniran morint. Això al PSC sempre li ha semblat un monòleg humorístic i per ells Lorés no ha comptat, fins i tot potser no ha existit. Però el 1985 Lorés ja deia que la transició no estava acabada, perquè “la meva idea de la llibertat de Catalunya i una unitat lliure i no uniformitzada dels pobles d’Espanya no em deixa acontentar amb la realitat actual i em fa pensar que estem, malgrat tantes dificultats que semblen insuperables, en transició encara vers una Catalunya lliure dins una Espanya filla del pacte i no de la imposició. La transició per mi continua, car no he perdut totes les esperances”. El 2010 en Llorés ja les hauria vetllat i enterrat totes les esperances i, a més, s’hauria tirat al salfumant.

Això? On estaria avui en Lorés? Tots aquells Lorés del PSC? A banda de purgats, arraconats, escombrats... El PSC s’ha carregat la C, s’ha carregat Catalunya, però el que han dinamitat, mentint i negant el passat, és el futur. Fem-nos una pregunta. De tots els partits que hi ha ara mateix a Catalunya quin és el que no té ni cares, ni militants, ni votants joves? En quin partit no hi ha esperit jove? Qui ho endevini li regalo un grill espasmòdic. I, amics, un consell. Sobretot, si tenen fills, que els hi toqui molt el sol.