Opinió

Començo a escriure aquest article des de l’avió. Acabo de sortir de Brussel•les i em dirigeixo a Nova Delhi, a l’Índia. Per tant, estaré un bon grapat d’hores dins d’aquest artefacte alat i, abans de començar a delirar, he decidit escriure aquest article. El paper –en aquest cas la pantalla- sembla que ho aguanti tot. És aquest sentiment de seguretat que proporciona veure les idees –potser això d’idees és una mica agosarat- plasmades i estructurades de manera mínimament racional. Crec que és l’últim article que escric abans de les vacances d’estiu i, segons com, potser serà l’últim que publiqui en aquest bonic diari digital. Esperem continuar. Sigui com sigui intentaré no avorrir-los gaire. Vaja, el just i necessari. En fi, el que deia: que vaig cap a Nova Delhi i, ja que hi estaré uns dies, he decidit llegir una mica sobre la zona. Això sí, els he de confessar un petit problema personal: no sé desconnectar del dia a dia i tot –absolutament tot- em recorda a Catalunya. Sovint els paral•lelismes poden arribar a resultar obsessius. Ara: si fóssim un país normal –res, un petit Estat sense grans pretensions- i no aquesta amalgama anticonstitucional retallada, amputada i reinterpretada aprofitaríem, tots plegats, molt més el temps. La productivitat –i segons com la natalitat- de Catalunya hi sortiria guanyant.

En fi, bromes a banda, retorno al tema inicial: vaig a passar uns dies a l’Índia i, com qualsevol turista mínimament aplicat, he decidit informar-me una mica. Per començar m’he capbussat en un bonic article del professor Joaquín Barraquer, el director de la Fundació Barraquer, on critica durament el sistema de castes socials de l’Índia. Barraquer explica com funciona la rigidesa de les castes i atia contra el determinisme social que representen. Doncs bé, diguin-me malalt, però m’ha recordat a l’última intervenció parlamentària de Joan Puigcercós. Aquest, davant de l’estupefacció de la resta de membres de la cambra catalana, es va autoetiquetar com “el fill de la minyona” com si, aquesta condició –falsa, per cert- li garantís una suposada superioritat moral o espiritual. Amb aquestes afirmacions el líder dels republicans –que fa dècades que cobra de l’administració pública- demostra ignorar completament la història d’aquest país, la demografia existent, el funcionament de l’ascensor social i l’origen del personatge que ostenta la presidència de la Generalitat. Però bé, el president d’Esquerra ja ens té acostumats a aquesta mena d’estirabots. Fa un any va etzibar en una entrevista a l’AVUI –aquest diari que agonitza a marxes forçades- que s’havia “d’acabar amb la crosta progre i amb l’esquerra casposa”. En fi, aquesta deu ser la famosa equidistància dels republicans: un dia critiquen a “l’esquerra casposa” i el dia següent intenten formar-ne part. Després passa el que passa: l’augment del sentiment independentisme resulta ser proporcional a la davallada electoral d’Esquerra.

La segona lectura que he fet en aquest periple aeri ha estat una estrambòtica revista que repartia una amable hostessa. La revista parlava sobre l’Índia i explicava que en la majoria de regions del país les vaques són sagrades. Ai las, una altra vegada he tingut un estrany déjà vu. M’ha recordat que a Catalunya, al pas que anem, potser no ho seran les vaques, però probablement ho acabaran sent els toros. Si s‘acaba consumant, proposo que ens agermanem amb algun remot poblet de l’Índia –això ara està molt de moda- i organitzem viatges de funcionaris, polítics i jubilats. Evidentment tot pagat amb diners públics. Només faltaria.

El diumenge passat l’amic Joan Safont em va convidar a una corrida de toros a la Monumental. No havia anat mai a cap corrida i, si els he de ser sincer, detesto els espectacles amb animals. Tot i això, l’absurda polèmica que han desencadenat els antitaurins al voltant de la seva prohibició –juntament amb la gratuïtat de les entrades- em va impulsar a anar-hi.

He de reconèixer que es van produir situacions d’una bellesa espectacular. Quan el musculat brau es quedava palplantat enfront del torero i podies contemplar –des de la llunyania- com esbufegaven, a un mateix compàs, la bèstia i el seu botxí era una imatge d’una elegància abassegadora. De fet, la plasticitat dels moviments del torero enfront de l’embranzida del brau et feien entendre l’afició dels seus abrandats defensors. Ara bé, l’agònica mort de l’animal invaliden, des del meu punt de vista, totes les belles estampes anteriors. Era esgarrifós observar com el brau s’anava dessagnant, poc a poc, fins a caure mort. Però bé, tot i així no ho prohibiria. Si unes persones es volen tancar lliurement en un local privat i matar un animal a través d’un espectacle s’ha de respectar. A mi ningú em va obligar a anar fins a la Monumental. I bé, al capdavall, per molt que els antitaurins s’ esforcin a fer-nos creure el contrari, els animals, de moment, no són persones. Això no treu, però, que detesti l’espectacle aquest. Fa tres anys, passant pel costat de la Monumental, el Jordi Graupera em va dir que, quan veia una corrida, sentia una certa llàstima pel torero. Aquest diumenge, quan vaig veure desfilar orgullosament el torero amb les dues orelles del brau mort entre les mans, vaig comprendre el significat de la frase.

La tercera lectura va ser la més complicada. Després d’unes hores de vol em van portar una estrafolària safata amb menjar. Bé, o com a mínim això em van dir que era. Així que vaig aixecar cuidadosament les tapes dels envasos i, tot i la bona predisposició, vaig ser incapaç de discernir la carn del peix, el pa de la pasta i el plàstic digerible d’aquell que és incomestible. I, de nou, un altre déjà vu. Aquella mescla indesxifrable de menjars, aromes i sabors em va fer recordar la política catalana. Aquella indefinició m’era molt familiar. A Catalunya hi estem força acostumats. Tot i que sembla que la sentència de TC està obligant a molts partits a definir-se, l’ambigüitat i el tacticisme continuen presidint l’escena política catalana. Serà necessària molta sinceritat i molta solidaritat si realment volem deixar de ser un simple preàmbul sense validesa jurídica. El PSC, si vol tornar a ser un partit mínimament digerible, haurà d’abraçar un nou discurs i, aquest, necessàriament passa per escollir entre formar part del magma difús del PSOE o encarar, difinitivament, el trencament amb els seus actuals aliats. Per altra banda CiU, que si es fan realitat les enquestes serà el pròxim partit que configurarà el govern, haurà de definir un full de ruta realista per exercir el tan repetit dret a decidir. La resta de partits, sentint-ho molt, tot apunta que faran de comparsa. ERC ha dilapidat amb només set anys gran part del seu capital polític i les noves capelletes del sobiranisme sembla que no acabin de quallar. Som un país massa petit per alimentar tantes vocacions de màrtirs i salvapàtries. Tot es redueix a CiU i PSC. Els dos partits són completament necessaris d’ara en endavant. D’ells depèn, en gran mesura, que la mobilització del passat 10 de juliol arribi a bon port.

És evident que tots aquests canvis no es realitzaran amb quatre dies, com sovint reclamen el sectors més abrandats de nacionalisme català. Requereixen temps, tranquil•litat, paciència i molta perseverança. El fet, però, és que tenim els actius i que mai abans havíem acotat tant el camí.

Vaja, ja estem arribant a Nova Delhi. El viatge ha estat més curt del que em pensava. Sovint ja passen aquestes coses: sembla que hagis d’estar-hi segles i, no saps ben bé cop, però hi arribes més ràpid del que havies planificat i gairebé sense esperar-ho. Ara sí: l’avió ha iniciat el descens. Intentaré desconnectar. Ni que sigui per uns dies. Bon estiu i, si tot va bé, ens veiem a la tornada.