Opinió

“Quan una nació considera que té una dependència indigna, esser nacionalista es converteix en una elecció de dignitat”, va escriure Liah Greenfeld, catedràtica de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat de Boston. És per aquest motiu que sóc nacionalista i que avui, a les 6 de la tarda, aniré a la manifestació. No serà un manifestació qualsevol. Avui escenifiquem el final d’una etapa i, en consonància, l’inici d’una de nova. Omplirem tot el centre de Barcelona de senyeres i estelades. Cridarem rabiosament, repetirem consignes i farem palès el nostre malestar. Les institucions espanyoles ens han conduit fins aquí. Ens han obligat a abandonar l’etapa autonòmica i ens obliguen a deixar de creure en un projecte comú i compartit. Després de les grotesques retallades estatutàries no només ens aboquen al final d’una etapa, sinó que també ens col•loquen en estat d’emergència nacional.

Estem enfront d’un nou escenari on les variables interpretatives han canviat radicalment. El catalanisme polític –des de la Mancomunitat– ha tingut tres pilars fonamentals: ser hegemònic a Catalunya, tenir autogovern a través de la diferència i crear una societat moderna per regenerar Espanya evitant que aquesta s’enfonsés amb ella a dins.

Aquests objectius s’han vist frenats. El catalanisme polític que va dissenyar la generació del noucentisme ha viscut una història d’èxit. L’esperit de les Bases de Manresa ha estat –en gran part- assolit i superat. S’ha tocat sostre. Ja s’han assolit els propòsits i, per tant, el catalanisme redissenyat per Pujol –fill de la concepció de Prat de la Riba– no pot oferir res de nou. L’últim pas –i esperem que el definitiu- ha estat aquest intent d’Estatut que les institucions espanyoles han dilapidat sense contemplacions.

Ara és el moment de reaccionar. L’èxit de la manifestació no rau en les persones que s’hi combreguin sinó amb allò que s’aconsegueixi el dia després. La manifestació serà un èxit si en sabem treure alguna cosa de profit. Per tant, hem d’evitar les escenes ridícules. La confecció de la capçalera de la manifestació n’ha estat un exemple. No podem perdre el temps en estúpides conjuntures estètiques i oblidar-nos del dia després.

La manifestació de demà serà un èxit de participació. Ara bé, hem de tenir clar que l’objectiu ja no és Espanya. Ja l’hem interpel•lat moltes vegades i ja coneixem la seva resposta. Ara és el moment d’interpel•lar-nos a nosaltres mateixos i de saber fins on estem disposats arribar. Hem de ser suficientment madurs per abandonar el tacticisme electoral i començar a plantejar un projecte unitari. Si no és així, si no hi ha aquesta reacció, la manifestació de demà no servirà de res.

Pere Esteve va escriure l’any 2001: “Molts podem compartir un horitzó de futur, podem analitzar el moment present, conèixer els nostres punts forts i els nostres punts febles. Però ens cal una estratègia de país que faci possible avançar cap a uns objectius nacionals. Ens cal compartir un projecte. Una estratègia de país que no és un pla inversor de recursos econòmics, socials i estructurals, sinó una acció per fer possible disposar del control de les decisions polítiques”.

Doncs això: hem arribat al final d’un trajecte. Els democràtics anhels d’autogovern de Catalunya es veuen frenats per les institucions espanyoles. Si Catalunya vol més autogovern –dins del marc jurídic espanyol- li és impossible assolir-ho. Enfront d’aquest nou escenari els partits polítics catalans s’han de posicionar de forma diàfana. Han d’explicar què pensen fer d’ara en endavant. Ja no valen les mitges tintes, utilitzar la senyera com escut o atiar als fantasmes del franquisme. El joc de l’ambigüitat s’ha acabat. S’ha acabat per tothom.