Opinió

Estic convençut que el nacionalisme espanyol té avui un full de ruta molt definit i pensat, implícit o explícit, per enfrontar-se al problema catalán. Al problema de la incòmoda persistència del fet nacional català o al problema, si les coses van per aquí, del plantejament d’una hipotètica secessió. El nacionalisme espanyol no és un partit ni un govern. És una matriu transversal, articulada i eficaç que és molt present en els ressorts bàsics de poder de l’Estat, polítics, jurídics, econòmics, fàctics. Aquest nacionalisme espanyol, encastat en els òrgans de l’Estat, va creure en els anys setanta que l’autonomia era inevitable per fer la transició, va creure en els anys vuitanta i noranta que l’autonomia havia anat massa lluny i que s’havia de reconduir i reinterpretar a la baixa i creu ara que està en condicions a base de tensar la corda de resoldre la qüestió. I han decidit tensar la corda en tres fronts.

1.- Negació de Catalunya com a subjecte polític. Es tracta de sacralitzar la Constitució, convertint-la en sinònim de democràcia –i per tant dient que tot allò que contradiu la Constitució va contra la democràcia-, i de dir que l’únic que té dret a decidir és el poble espanyol en el seu conjunt i que per tant qualsevol decisió que prenguin els catalans sobre el seu futur, sigui demanar més competències o sigui proclamar la independència, és il•legítima. No hi ha altra nació jurídica que l’espanyola i per tant no hi ha altre subjecte capaç de decidir que el conjunt dels espanyols. Catalunya només pot ser més autònoma o independent si hi voten a favor a Càceres. I per majoria qualificada.

2.- Desprestigi de l’autonomia, de les institucions catalanes i del catalanisme. Es tracta de generar un corrent d’opinió que vegi les autonomies com una estructura cara, ineficient i corrupta, mentre que ja se sap que l’estat espanyol central és eficacíssim, net com una patena i ens surt molt bé de preu. Les autonomies serien l’origen de la crisi econòmica. La catalana, per damunt de tot. I els dirigents autònomics, especialment els catalans i encara més especialment els catalanistes, serien una colla de malversadors que es gasten en bajanades –per exemple, en protegir la seva llengua!- els diners de tothom.

3.- Protecció dels espanyols de Catalunya. Aquest és al meu parer el punt essencial del full de ruta. Els altres dos serien la cobertura, però aquest és el front principal. En part d’inspiració balcànica. Però en part de tradició local: quan neix el catalanisme modern, el nacionalisme espanyol envia cap aquí a Lerroux. Els poders de l’Estat central estarien legitimats per tallar les aspiracions de Catalunya amb la contundència que calgui per totes les raons que dèiem abans, però sobretot per tal de protegir els drets dels catalans que se senten i es volen sentir espanyols. Aquest és el cap de pont. Aquesta és l’excusa. Treballats ja els dos primers fronts –Catalunya no és un subjecte polític i les autonomies són cares i corruptes-, ara estan construint aquest. Seguint un full de ruta que potser no està escrit enlloc, però que inspira moltes paraules, mols discursos, molts articles, moltes sentències i moltes actuacions.