Xavier Fähndrich

Els “catalufos” menjaven a part. El comentari a la Cadena SER del porter de “La Roja”, Iker Casillas, sobre els costums dels jugadors catalans de la selecció espanyola de menjar en una taula a part, fa pensar en com és vista a Espanya la nostra actitud envers Espanya. La veritat és que ja ens agradaria a molts no haver de compartir taula amb segons quins companys de tiberi... Però, mirant cap a casa, els nostres partits polítics també semblen empedreïts a esperar que els donin el menjar a part, abans que compartir res entre ells.

Després d ela manifestació del 10-J, hem passat en poc de menys de 5 dies de dir que hi hauria un abans i un després, que s’havia trencat alguna cosa, a dir que som la pera llimonera perquè tot el que comencem bé ho acabem de mala manera. Entre una opinió i una altra només han passat unes poques hores, però molt esdeveniments. L’èxit de la gran concentració de dissabte passat va sorprendre els mateixos organitzadors, però (diumenge) va haver de patir la típica guerra de xifres i la més absoluta indiferència del contrari. Primer premeditada, després espontània, i portada per l’eufòria futbolera del Mundial. Per tant, maleïdes coincidències, l’efecte tsunami del 10-J es va quedar en maregassa de platja amb bandera groga. Tampoc no ha afavorit res el debat del “Estado de la Nación” (dimecres i dijous), en el qual Zapatero ja ha muntat l’escenari i escrit el guió per a una sortida digna per al PSC (la única que té), a través del qual es pactaran les reformes de els lleis orgàniques estatals necessàries perquè allò que a través l’Estatut no es pot fer (segons el TC) s’esdevingui a través de lleis orgàniques generals... Toma efecte 10-J! En queda alguna cosa?

Però, l’estocada principal ha estat casolana, feta a casa, amb la impossibilitat de pactar una reacció ferma i unitària dels partits polítics en contra de la sentència del TC que permetés, almenys revifar una mica els efectes de la manifestació del 1,1 a 1,5 milions de catalans al Passeig de Gràcia de Barcelona. Acords de mínims. És obvi que sense les eleccions al damunt probablement l’acord de mínims hauria superat el mínim comú denominador que representa reafirmar-se a través del preàmbul de l’Estatut. Amb aquest darrer gest, acabem de deixar perdre la darrera possibilitat que a Espanya en prenguin seriosament. Una nació es reconeix per unes actituds i unes accions compartides derivades d’una consciència col•lectiva, pròpia i diferenciada de dignitat, de solidaritat i de llibertat. Però aquí, de nació n’hi ha ben poca. Cadascú tira pel seu costat: els esportistes no es deixen perdre res per patriotisme, els polítics tampoc, els intel•lectuals tampoc... On són els herois nacionals?

Aquí els únics herois han estat els manifestants del 10-J, malgrat haver ratllat el ridícul demanant, exigint, esperant i creient que els seus representants actuarien com a herois nacionals, recollint el testimoni que els allargaven en forma de centenars de milers de veus reclamant dignitat, respecte i, sobretot, independència.
Potser sí que, orfes de lideratge, ara sigui l’hora de la societat civil (organitzada i no organitzada) la que lideri la resposta catalana, que hagi arribat el moment d’abandonar l’esperança de l’arribada d’un messies o tità que ens alliberi, i que ens orientem cap a lideratges col•lectius, lliures de mordasses i lliures de prejudicis.

Segueixo pensant que el 10 J marcarà un abans i un després. Probablement, tardem més temps del previst per veure’n els efectes tangibles, per culpa de les eleccions, de la crisi econòmica, de la visita del Papa o del que sigui. Aquí s’ha trencat un cicle. Si en els darrers 30 anys, l’autonomisme semblava ser una solució en front del centralisme, avui ha deixat de ser una solució per convertir-se en el problema ja que, amb la sentència del TC, centralisme i autonomisme coincideixen en l’objectiu de negar l’especificitat nacional de Catalunya. Aquest canvi axial en el mapa polític català generarà un ample debat polític al sí dels partits i de la nostra societat, i probablement, en naixi un nous sistema de partits. Això fa de mal predir en aquests moments, però el que està clar és que a hores d’ara la societat va per un camí i els partits per un altra. I el pitjor és que encara no se n’han adonat.