Opinió

L’Estatut de Catalunya és mort. Seguirà regulant la vida dels catalans un cert temps, però és mort. L’Estatut que va aprovar el nostre Parlament el 30 de setembre de 2005 amb el 89% dels vots no era, evidentment, cap declaració d’independència ni s’hi acostava remotament, però significava un salt qualitatiu amb relació a l’anterior. L’Estatut que José Montilla i el seu partit van retallar en 62 punts 48 hores després ja era, en si mateix, una ofensa per a Catalunya. Però el ribot va continuar fent la seva feina i el que n’ha quedat només pot ser qualificat de burla. Espanya es burla de Catalunya i li diu que no és ningú. Ningú per gestionar els seus propis recursos, ningú per decidir sobre les coses importants que l’afecten, ningú per tenir un Parlament sobirà que no estigui sotmès a la voluntat d’un altre Parlament. I, ves per on, amb aquesta actitud, sense adonar-se’n, Espanya ha obert els ulls a milers i milers de catalans que, amarats de bona fe, encara creien en una cosa impossible anomenada “plurinacionalitat de l’Estat”. L’Estat espanyol no pot ser mai plurinacional perquè no admet cap altra nació que no sigui la de matriu castellana. Els Països Catalans no són res més que velles conquestes regides per uns Estatuts la finalitat dels quals és que es mantinguin en estat de subordinació permanent al poder hegemònic de Castella. Una Castella que necessita el nom d’Espanya com a tapadora per perpetuar-se.

Els unionistes, els autonomistes, els federalistes, els progressistes, els universalistes, els no-nacionalistes –quin repertori eufemístic més cromàtic que té l’espanyolisme– s’abracen a l’Estatut perquè, segons ells, no hi ha vida més enllà del seu articulat. La Constitució espanyola, per tant, amb l’amenaça explícita de l’ús de les armes en el seu article 8è, esdevé el mur de contenció de les legítimes aspiracions d’emancipació nacional de Catalunya. Per dir-ho gràficament, la Constitució espanyola és la nova Ciutadella que, com la construïda per Felip V el 1716, no té cap altra finalitat que tenir Catalunya sota control. La Constitució espanyola, en definitiva, és la presó moderna que Espanya, amb la col•laboració d’alguns catalans, ha construït per maquillar les condicions de vida dels interns. Ve a ser com el canvi que els reclusos de la presó Model de Barcelona experimentaran quan els traslladin al Centre Penitenciari de Preventius que s’ha de fer a la Zona Franca. Les cel•les seran més àmplies, algunes estaran adaptades per a persones amb mobilitat reduïda i s’hi incorporaran mesures per tal d’optimitzar el consum energètic, com ara l’aprofitament de la producció d’aigües grises del mateix Centre, però els presos continuaran essent presos i els murs de la presó continuaran marcant els límits de la seva llibertat.

Deixem, doncs, d’autoenganyar-nos. Els Estatuts són per a les empreses. Catalunya no és una empresa, Catalunya és una nació. I les nacions no tenen Estatut, les nacions tenen Constitució.