Agustí Colomines

En una aclaridora sentència que va fer pública la setmana passada, el Tribunal internacional de Justícia va deixar clar que no hi havia cap argument en la legislació internacional que prohibís la independència d'un país: “El tribunal considera que la llei internacional no conté cap prohibició aplicable sobre la declaració d'independència', va dir el president, el jutge Hisashi Owada, en la seva resolució judicial. 'En conseqüència, coincidim a dir que la declaració d'independència del 17 de febrer de 2008, no viola la llei internacional”. L'alt tribunal va decidir això per deu vots a quatre. Per tant, va voler deixar ben clar que la declaració d'independència de Kosovo, adoptada el 17 de febrer de 2008, no violava la llei internacional ni la resolució 1244 del Consell de Seguretat de l'ONU (del 1999). Sobre el fet que el Consell de Seguretat de l'ONU hagués condemnat algunes declaracions d'independència, va manifestar que “la il•legalitat lligada a les declaracions d'independència no derivava del seu caràcter unilateral, sinó del fet d'anar lligades a l'ús il•legal de la força o d'haver-se comès algunes altres violacions de la llei internacional”. I explicita, a més, que “no hi ha una prohibició contra la unilateralitat en si”. Per extensió, doncs, cap declaració d'independència no contravé el dret internacional.

Cal celebrar aquesta resolució del màxim òrgan jurídic de les Nacions Unides. Però no val a badar. Tothom sap, perquè ho vaig escriure a l’Avui del 18 de febrer del 2008, que personalment no veig en la independència de Kosovo un bon exemple a seguir. Com vaig escriure aleshores, la secessió de Kosovo és “una independència necessària, perquè respon al context enrevessat balcànic, que inclou la falta de garanties democràtiques per als albanokosovars dins de Sèrbia, però també és veritat que no és una independència que s'ajusti als processos d'emancipació nacional clàssics. I no ho és per raons històriques, polítiques i també culturals i ètniques. Quan els serbis asseguren que Kosovo és part de la seva història, tenen raó, perquè al capdavall hi són presents des de fa segles i la mitologia sèrbia ha abonat aquesta tesi fins a considerar Kosovo el bressol de la nació Sèrbia”. Com també vaig deixar clar llavors, ja em sembla bé que els albanokosovar es declarin independents si això els garanteix la seguretat i la llibertat que no poden obtenir enganxats a Sèrbia. No hi ha més remei. Però l’anomalia de la independència albanokosovar és tan específica, que no ha d’estranyar a ningú que ara el portaveu del departament d'Estat nord-americà, Philip Crowley, negui que el dictamen del tribunal sigui aplicable “a cap altra situació”, després de ser preguntat si aquesta decisió no podria donar ales a altres moviments secessionistes com els de Catalunya o el País Basc. No ens enganyem, doncs, perquè és evident que els EUA observen el cas Kosovo d’una manera molt particular: com a part de la solució (que no vol dir que ho sigui) del conflicte dels Balcans. Una altra cosa és que l’estultícia i la por del Govern d’Espanya li vulgui donar una transcendència exemplificadora que no té. Els governants espanyols són tan curts de vista internacionalment com ho són internament. Són jacobins, centralistes i primaris. I aquest és un còctel explosiu.

Però tornem a la posició dels americans. Joseph S. Nye, Jr., antic ajudant del secretari de defensa nord-americà i teòric de l’anomenada política d’expansió de la influència dels EUA per mitjà del soft power, a principis de l’any passat va escriure un article en què posava damunt la taula el que ell considera la part “fosca” del dret a l’autodeterminació (el títol era literalment aquest: The Dark Side of Self-Determination). L’article arrencava, precisament, amb l’exemple de Kosovo, però en un sentit molt diferent. Deia Nye: “Després que Rússia enviés tropes a Geòrgia l’agost de 2008, va reconèixer la independència de dues províncies secessionistes, Ossètia del Sud i Abkhàzia. Quan gairebé cap Estat va seguir el seu exemple, Rússia va assenyalar que els països de l'OTAN havien utilitzat la força per ajudar a Kosovo a separar-se de Sèrbia”. Això és el que fa dir a Nye que sí bé el dret a l’autodeterminació sembla un principi moral molt clar, la pràctica demostra que sovint s’acompanya de molts problemes. I és que no tot depèn del dret en estat pur, sinó que les circumstàncies històriques i polítiques influeixen d’allò més. Nye posa altres exemples, com ara el dret a l’autodeterminació dels somalis del nord-est de Kenya i del sud d'Etiòpia per integrar-se a Somàlia. El problema del dret de decidir és que, a més de ser de justícia, ha de tenir un concreció pràctica. El més interessant del que exposa Nye és que les demandes d’autodeterminació en el món d’avui s’han de jutjar cas per cas, ponderant-ne els motius, els mitjans i les conseqüències, però que cal fer-ho en un marc multilateral. Això és el que no hem sabut fer mai des de Catalunya. Mai, mai, no, com bé explica el professor Xosé Manoel Núñez Seixas en un llibre d’obligada lectura: Internacionalitzant el nacionalisme. El catalanisme polític i la qüestió de les minories nacionals a Europa (1914-1936). Però això és de l’època de la Pau de Versalles del 1919. D’aleshores ençà, no s’ha fet res de semblant. El conseller viatger hauria pogut fer feina en aquest sentit. Hauria pogut afavorir, per exemple, la vinguda a Catalunya de personatges com el mateix Nye, que tenen una perspectiva oberta i moral de l’autodeterminació, a més de ser un personatge influent. Però... ja se sap per què ha fet servir el càrrec el vicepresident?

Internacionalitzar la causa catalana és tant o més important que demanar la independència dia sí, dia també. Perquè el transcendental no és tenir-hi dret, sinó saber com arribar-hi. Els deixo aquest pensament com a reflexió estiuenca. Que passin un bon estiu, doncs. A la tardor tindrem feina i eleccions, que és un fet polític tangible.