Agustí Colomines

En un article recent d’Ian Buruma titulat La impotència dels poderosos, aquest historiador holandès que ja fa anys que viu i ensenya a Nova York explica que el que la gent anhela en temps d’incertesa és un trobar un lideratge fort. Davant el reptes que es plantegen, la gent busca figures carismàtiques que prometen netejar la política, desfer-se de la corrupció i defensar les persones dels polítics egoistes i, sobretot, de la invasió dels estrangers que ens amenacen amb costums estranys i religions que no són la nostra. Són els típics populistes que ofereixen solucions màgiques i simples a problemes complexos. Molt complexos. Diu Buruma, l’últim llibre del qual és Taming the Gods: Religion and Democracy on Three Continents, que els temps de convulsió són una amenaça per a la democràcia perquè posen en perill el consentiment popular a l’organització del poder. La idea de consentiment és el primer principi de la democràcia, fins i tot per a aquells governs que es constitueixen a banda de la voluntat popular directa, com és el cas, per exemple, de l’actual coalició governant a la Generalitat de Catalunya. Consentiment contra populisme. I tanmateix, els problemes persisteixen i cal trobar una solució enraonada per solucionar-los en un marc democràtic i de respecte als drets humans i la llibertat.

En termes convencionals, és evident que Espanya és un Estat democràtic. Però amb relació al pluralisme nacional també és evident que té un dèficit democràtic espectacular. El procés de reforma de l’Estatut ha posat de manifest que l’assumpció de la diversitat a Espanya és pràcticament impossible. Només cal fullejar els arguments de la sentència del TC sobre l’Estatut. El problema no és tant els catorze articles han estat declarats inconstitucionals com la filosofia general que es desprèn de la reinterpretació dels vint-i-set que també han estat impugnats. Tenen raó aquells que diuen la sentència obre una nova era política a Catalunya, perquè des d’ara serà molt difícil invocar el pacte constitucional que va donar pas a la transició i el pacte no escrit segons el qual Catalunya s’avenia a formar part de l’Estat espanyol per consolidar el desenvolupament de l’Estat de les Autonomies. Les retallades són tan grans que fins i tot es retrocedeix amb relació a l’Estatut de 1979. Allò que perilla és, certament, la confiança constitucional, tant per la ideologia subjacent de la sentència com, sobretot, pel mètode, atès que qüestiona la triple legitimitat del Parlament de Catalunya, de les Corts espanyoles i del referèndum popular amb el qual es va aprovar l’Estatut del 2006. Aquest és el problema i no pas si els que van interposar el recurs contra l’Estatut van ser el PP i un jacobí recalcitrant com Enrique Mugica, Defensor del Pueblo i exministre amb Felipe González. Ells han estat el tan sols el mitjà per arribar on som, la substància l’han posada els magistrats de l’alt tribunal de l’Estat amb la indiferència dels poderosos que manen a Madrid. I això inclou, és clar, el govern socialista de Rodríguez Zapatero que si avui és president del govern espanyol és gràcies, sobretot, als 25 diputats del PSC que li donen suport. Aquestes coses més val no oblidar-les, especialment per allò d’avaluar la democràcia des de la perspectiva del consentiment popular.

Les retallades interpretatives que fa el TC de l’Estatut són moltes. Diu que els drets històrics i els símbols només són constitucionals si s’entenen com els d’una “nacionalitat”, donant valor jurídic a una distinció entre “nació” i “nacionalitat” que intel•lectualment és difícil de sostenir. La nacionalitat és el que és deriva de la condició de ser membre d’una nació. Però, vaja, ja sabem de què va, això, perquè la sentència assenyala que el terme “nació”, inclòs en el preàmbul, pot originar “equívocs i controvèrsies” en “l’ordre propi de la raó política”. A més, es destaca que la interpretació del preàmbul “mai podrà imposar-se” a “l’autoritat interpretativa” del TC. Més clar, l’aigua. La raó política i un tribunal estan per damunt de la voluntat popular. Quina aberració! Però, és clar, el fonament d’aquesta filosofia és que l’alt tribunal espanyol no reconeix que el poble de Catalunya sigui un subjecte de sobirania. O dit d’una altra manera, només li reconeix aquesta capacitat com a part, només com a part, de la sobirania espanyola, que s’exerceix des del conjunt. Per tant, aquí és més que evident que l’Estat de les Autonomies no és cap solució al pluralisme nacional espanyol. Si alguna vegada ho estat, que jo crec que sí, almenys durant els primers anys de la transició, ara no ho és de cap manera. La sentència restringeix fins i tot la participació la Generalitat en les institucions, els organismes i la presa de decisions de l’estat. Segons la sentència, doncs, aquesta participació haurà d’estar “regulada” per les lleis de l’Estat i no podrà “menyscabar” les competències estatals. En aquest sentit, s’especifica que la Generalitat quedarà “exclosa” dels òrgans decisoris i només se li permet participar en “òrgans de consulta i assessorament” per no “pertorbar” la delimitació d’àmbits competencials en favor de l’Estat. En fi, que com diu el ja momificat Fraga Iribarne, Catalunya esdevé una comunitat autònoma del regne d’Espanya amb menys capacitat de decisió que la que pot tenir la comunitat autònoma basca. L’Estat de les Autonomies no és va inventar per això.

Espanya és incorregible. I segurament, nosaltres també. Vam encetar un procés de reforma de l’Estatut sense sospesar la força de l’Estat per posar-nos a lloc. I ara resulta que, al cap dels anys, va i ens diuen que el català no pot ser l’única llengua vehicular a l’escola; que el deure de conèixer el català no és equivalent al del castellà; que ser atès en català només és exigible als poders públics; que els reglaments de la Generalitat no poden tenir un abast general (el que també limita les competències plenes de la Generalitat sobre les caixes); les competències exclusives de l’Estat prevalen per sobre les de la Generalitat (i això repercutirà sobre el dret civil); el Poder Judicial és únic i no depèn de l’estructura territorial de l’Estat (per tant qüestiona el rol del TSJC com a última instància judicial a Catalunya); nega la capacitat de decisió exclusiva sobre el finançament a la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals (el que inclou que les inversions de l’Estat a Catalunya s’hauran de pactar, com fins ara, amb la resta d’autonomies i que Catalunya no pot establir ni regular els tributs dels governs locals). I així anar fent, fins arribar a limitar la capacitat de la Generalitat en matèria d’ordenació territorial (les famoses vagueries); sobre el percentatge dels impostos cedits o la convocatòria de referèndums.

En fi, les limitacions són tantes, que la rebregada és impossible d’amagar. Tenim dret a la felicitat (que és un dels articles absurds que conté l’Estatut), però no tenim dret a la nació! És per això que costa d’entendre la lectura inicial optimista que va van fer el president de la Generalitat, el Govern i el PSC d’aquesta sentència. Només s’entén des d’una perspectiva partidista, d’ofec, de falta de projecte, de dependència política que, com s’ha pogut comprovar aquest dissabte, no compta amb el consentiment d’una gran majoria. Qui oblidi això; qui no sàpiga llegir què va significar la manifestació, errarà. Però qui proposi solucions màgiques, a l’estil que la solució no és la política, sinó una mena de salt endavant en el buit, directament ens està enganyant. Són els populistes de sempre. Els demagogs de la pàtria: aquells que apel•len al poble d’una manera genèrica amb solucions impossibles i falsament unitàries. És la temptació populista contra la qual ens adverteix Buruma. Comparteixo el que va escriure ahir Ferran Mascarell: “Els ciutadans –desafectes amb la política– no acceptaran missatges buits, ni campanyes demagògiques, ni receptes vàcues bassades a criticar els contrincants sense oferir propostes clares. Les mitges veritats i les ambigüitats seran castigades. Davant la negació de l'Estatut el poble exigirà claredat, concisió i veritat.”. I tant que sí! El no reconeixement de les nacions comporta les mateixes amenaces que el no reconeixement d’altres formes d’identitat. Buruma parla de la necessitat d’amansir Déu per garantir la democràcia. A nosaltres ens convé amansir l’Estat que ens agredeix per recuperar la llibertat. El perill, tanmateix, és quedar atrapats entre la indiferència del poderosos madrilenys i la impotència dels poderosos catalans, que inclou el Govern de coalició entre el PSC, ERC i ICV-EUiA.