Opinió

“Si som, siguem i, si no som, deixem-nos de somnis, de records i de follies”. Sempre m’han agradat aquests versos de Climent Forner, del seu Plany per Catalunya, i em semblen avui més vigents que mai.
Mirin, jo havia escrit un article teoritzant sobre el canvi d’hegemonies en el moviment catalanista, la consolidació per l’independentisme de l’espai central que ambicionava i que no acabava d’arribar mai. Cent anys li ha costat ser majoritari. Però avui, ho deia molt bé un amic meu, en Pere Navalles: hem guanyat el centre. En termes futbolístics, som davant d’un canvi de cicle. Discutir sobre l’Estatut és ja un acudit o una cosa tan exòtica com el pop aquest del mundial que esperem acabi a la cassola ràpid, per sàtir i lasciu. Fora del centre del catalanisme, als extrems, han estat desplaçats els catalanistes moderats o reformistes, i hi continuen els federalistes, en el seu particular calvari masoquista
També tenia previst advertir-los del que ens espera. Ho expressava molt bé el senyor Puigverd a La Vanguardia l’endemà de la manifestació: “No podemos rendirnos a la lógica extremista que conduce a un conflicto de incalculables proporciones”. Volia alertar-los que s’agafin fort, perquè en aquesta línia, els autodefinits com a moderats ens pintaran un escenari futur digne de l’Harmagedon. Tan moderats, ells, però que quan es tracta de preveure què passarà es transvesteixen d’Aramis Fuster apocalíptica. Ara bé, no cal preocupar-se massa, és la conseqüència de trobar-se en fals, d’haver-se quedat sense relat. Estan fora de joc i no sé pas quina peça poden jugar si no volen acabar de comparses i de bracet amb els energúmens que cremaven els arbres de la muntanya de Montjuïc diumenge al vespre. Anar amb Espanya acaba fent estranys companys de viatge.

Però encara amb la camisa xopa de la suor de la tarda de dissabte, va i resulta que la primera decisió que pren la classe política catalana després de la manifestació, la primera!, ha estat votar en contra de la ILP pel referèndum. No sé, potser els senyors diputats van anar a una manifestació diferent que els altres un milió i mig. Quins cants i quins crits deurien sentir, els nostres senyors diputats? Volem l’Estatut? Segur?. Jo situo aquesta trista votació en el mateix nivell de provocació que la sentència del TC. Per l’amor de Déu!, volem decisions polítiques! Si som, siguem, i sortim de la immensa teranyina constitucional. I si no som, deixem-nos de somnis. Acabem d’una vegada aquest turment de ser català. Vam anar a la manifestació per dir-los, a ells, que comptessin amb el suport del poble, que s’enfrontessin a Espanya, que tinguessin coratge, que fossin audaços. Els vam dir que somniessin, però no que el somni es transformés en un malson.

Davant de la situació actual, el moviment independentista, majoritari en el catalanisme, insisteixo, té una responsabilitat immensa: solidificar-se. La manifestació va fer escac. Ara toca jugar i moure peça. I la veritat, si no som capaços d'entendre'ns, en aquests moments, ens mereixem Espanya.
Alguns ens trobem al llindar de la desesperació. Aquests dies enyorava que no tinguem a Catalunya un Václav Havel, algú que representés cultura i compromís, algú per sobre dels partits i dels no partits, algú que combinés honorabilitat i dignitat . Però no és cert, és clar que tenim Václavs Havels!. La llista del vídeo d’Òmnium, la llista dels premis d’honor de les lletres catalanes, la llista dels nostres vells independentistes (Barrera, Bassols, Broggi, etc..), fins el mateix president Pujol, si volgués liderar la nació cap a la seva llibertat (vinga, president Pujol, va, som-hi!, poseu-vos al davant!).

Diguin-me ingenu, naïf o il•lús, ja no ve d’aquí, però amb els diferents grups polítics independentistes a matadegolla després de tantes guerres, en estat de bronca permanent, perduts en el laberint dels noms perquè sempre hi ha algú que es rebota, per què no apel•lar a una idea i a un sentiment més gran, “suprapartidista”, autènticament nacional? Per què no proposar, per exemple, el darrer premi d’honor, Jaume Cabré, que encapçali la llista? Van llegir-lo ahir a El Singular? I al seu darrere, tots els altres noms de les nostres llistes d’honorables. Per ordre alfabètic, si cal. Qui gosaria oposar-se a la selecció nacional catalana?.

Per què no somniar junts? Ens hem de convèncer que anem a declarar la independència i no a regular la pesca de l’anxova; hem de pensar fredament, maquiavèlicament, perquè la propera jugada pugui ser escac i mat. I si a pesar de tot no es guanya, doncs no passa res, hom es retira del Parlament i torna a la feina i a la gàbia espanyola, que per gestionar l’autonomia provincial els d’ara ho fan molt bé i de manera molt professional.

Si som, siguem.