Opinió

Les comèdies espanyoles dels anys seixanta, línia Matrtínez Soria o Alfonso Paso, van popularitzar una frase que ha esdevingut clàssica. Quan el futur sogre manifestava les seves reticències a donar la mà de la filla, nineta dels seus ulls, per por de perdre-la, l’aspirant a gendre deixava anar la frase en qüestió per tranquil•litzar-lo: no perdrà vostè una filla, sinó que guanyarà un fill. És a dir, amb aquest matrimoni que en principi li provoca recel, la seva família no es desprendrà de la filla que tan estima, sinó que la conservarà i a més obtindrà un gendre que en la pràctica es comportarà com un fill.

A mi la frase em venia al cap, fa molts anys, quan alguns amics meus del PSC-Congrés, que s’havien passat la vida criticant als del PSUC per sucursalistes, em van anunciar el seu matrimoni amb la Federació Catalana del PSOE. Els seus arguments eren molts semblants als del gendre. Ells eren, sense cap discussió, catalanistes. I ens deien als altres catalanistes: no us preocupeu, no és que nosaltres ens haguem tornat sucursalistes, és que gràcies a aquest matrimoni aconseguirem evitar que el PSOE esdevingui un partit lerrouxista i l’atraurem cap a posicions catalanistes. Com si diguéssim, a la manera del gendre: amb aquest matrimoni la família catalanista no perdrà una filla, el PSC-Congrés, sinó que guanyarà un fill, la Federació catalana del PSOE.

La frase del gendre em va tornar a venir al cap quan es va formar el primer tripartit i amics meus d’Esquerra me’l justificaven dient que gràcies a aquest matrimoni aconseguirien empènyer el PSC cap al catalanisme, el conqueririen per la causa. Gràcies al matrimoni amb Esquerra, no és que la presidència de la Generalitat estigués per primera vegada en mans d’un partit d’obediència espanyola, sinó que el PSC –que s’havia sentit rebutjat del catalanisme per la seva confrontació amb CiU i el pujolisme- tornaria a casa. Amb el pacte del Tinell, el catalanisme no perdria una filla sinó que guanyaria un fill, el PSC que passaria a ser definitivament un més de la família.

Recordava aquestes velles impressions ara fa una setmana, quan va haver-hi al Congrés espanyol la votació en la que els 25 diputats del PSC van votar com un sol home al costat del PSOE, en contra del text que havien votat els seus companys al Parlament de Catalunya i en contra també del que van votar totes les altres formacions catalanistes. És a dir, quan els diputats del PSC a Madrid van decidir a quina família volien pertànyer.

Vaig pensar llavors que la història del sogre i el gendre es podia aplicar als casos esmentats –unitat socialista o governs tripartits- però canviant els papers. Que quan la federació catalana del PSOE va anar a anunciar al PSOE de Madrid que es pensava casar amb aquells catalanistes del PSC-Congrés o quan el PSC de Maragall i Montilla li van anunciar el seu casament polític amb Esquerra, el que li van dir al PSOE és la vella frase del gendre al sogre: no pateixis, no perds una filla, sinó que guanyes un fill. Suposo que el PSOE, en el paper de sogre, ha tingut moments d’intranquil•litat, no gens convençut d’aquests matrimonis. Però que amb la votació al Congrés de la setmana passada es devia produir un d’aquells entranyables moments d’alegria del sogre: efectivament, la nena tenia raó. La feliç parella se’n va anar a viure a la casa del PSOE. A la casa del catalanisme hi va sovint, de visita.