Opinió

El procés de reforma estatutària a Catalunya ha dibuixat un mapa de debilitats. De febleses pròpies i de fortaleses alienes. Tot això ja s’intuïa, però ara ha quedat descaradament clar. Davant la trista constatació que el conflicte d’interessos nacionals es resol sempre a favor dels mateixos, alguns catalans se n’alegren, uns altres s’hi resignen i finalment alguns estan disposats a intentar canviar la situació.

La primera debilitat és de procediment democràtic. L’Estatut va ser votat, en primera instància en un parlament que reflecteix la pluralitat política del país. Després va ser rectificat i reduït al Parlament espanyol, sense possibilitat de rèplica, que és l’espill exclusivament de la realitat espanyola. Una realitat antagònica amb la catalana. Finalment, ha estat mutilat en una tercera cambra on ni tan sols hi ha representació pròpia. Els membres del Tribunal Constitucional han votat com si fossin diputats representants exclusivament del PSOE i del PP. En el seu llenguatge semànticament trampós, “conservadors” i “progressistes”. Què cal conservar i a quin progrés fa referència aquesta distinció? En tot el procés qui ha quedat més en evidència ha estat la voluntat majoritària del poble català, que no és reconegut com a tal, expressada a les urnes. Quina llei votada pels catalans té garanties de sobreviure quan entra en aquest laberint hostil?

La segona debilitat és social. A Catalunya conviuen dues sensibilitats nacionals que no són pures ni immutables. Hi ha matisos que les condicionen. Hi ha possibilitats de canvis. I hi ha, com a tot arreu, una gran franja d’indiferència. Però el cas català té especificitats pròpies. Que sovint són debilitats per a una d’aquestes dues opcions. Hi compta el condicionant d’immigracions que, es vulgui reconèixer o no, condicionen la situació. La dels anys 50 i 60 no va poder ser integrada, com hauria passar en qualsevol país del món, per la quantitat, i, sobretot, per l’acció d’un règim que es definia a si mateix com a “nacional”. Nacional espanyol, no cal dir-ho. L’anomalia demogràfica és innegable. Però a Catalunya la prudència, la bona fe, la complicitat o fins i tot la supervivència l’amaguen o la relativitzen. I hi ha encara, més forta, la pressió d’un Estat, democràtic però també vocacionalment uninacional, que controla un sistema d’influències enormes i efectives a través de mitjans de comunicació regulats per concessions administratives públiques. Només cal mirar què passa amb la selecció espanyola aquests dies en totes les ciutats catalanes. Que consti, però, que la vocació nacional espanyola depèn de molts altres factors. Les adhesions autòctones sense el condicionant immigratori també són nombroses.

La tercera debilitat és política. I no sempre és conseqüència de la social. Entre els partits que es defineixen com a “nacionals catalans”, n’hi ha que han assumit, de grat o a la força, el paper d’amos en la sucursal i empleats a la central, n’hi ha que mantenen actituds sempre excessivament tèbies i ambigües per por a perdre la centralitat o el suport electoral majoritari i n’hi ha que han convertit l’independentisme en una retòrica per justificar incapacitats o càrrecs. I encara hi ha l’eterna tendència disgregadora del mateix independentisme, que pateix una síndrome de divisió cel•lular adversa. És a dir, sovint, en lloc de fragmentar-se per crèixer, ho fa per disminuir. En nombre, força i efectivitat.

El mapa de les debilitats catalanes explica un procés que ha durat vuit anys i que ha desembocat en la constatació renovada que les bugades en aquest país fan perdre llençols i, a més, no serveixen ni per rentar els que es mantenen. Els qui no s’hi resignen han de començar a modificar-lo. En cas contrari, estan condemnats a repetir sempre el mateix punt d’arribada.