Opinió

Aquest cap de setmana, com en tantes altres ocasions, algú tornava amb la cantarella sobre allò que els periodistes som i allò que hauríem de ser. Com passa sovint, se’ns culpa de ser coresponsables dels problemes polítics o socials del país; de no informar bé o de fer-ho malament, ja sigui per incapacitat o per tendenciositat. Com que hi ha part de veritat en aquesta crítica, intentaré fer un repàs dels principals defectes de la meva professió. Els que esmentaré avui i en capítols posteriors són patologies reals que he pogut veure, algunes per desgràcia en massa ocasions. Vagi per davant que jo mateix he patit, probablement, alguna d’aquestes malalties en algun moment. Em disculpo. També quedi clar que sempre he procurat buscar un remei per tornar al recte camí.

Propagandisme. Alguns col·legues confonen el periodisme amb la presa de partit. És a dir, obliden que la seva missió és informar (o analitzar o comparar o contextualitzar o recordar) i es deixen endur per les seves conviccions ideològiques. Partint de la base que cap periodista és neutral, el principal combat d’un professional ha de ser contra si mateix. Aquesta patologia, que és molt greu, no s’ha de confondre amb la línia editorial d’un mitjà, que marca l’editor i el director, i que és molt necessària.

Meteorisme. És una malaltia que afecta periodistes joves que, sovint dotats d’un ego de dimensions argentines, es pensen que seran estrelles del periodisme en només dos dies. Sovint són excessivament lloats i afalagats per altres col·legues, generalment de més edat, que s’hi veuen reflexats i els intenten apadrinar. El temps acostuma a posar-los al seu lloc, fet que atempera el seu caràcter i els posa en situació d’esdevenir bons periodistes. Altres no accepten que són humans i adopten un caràcter agre.

Amiguisme. Per la pròpia dinàmica professional, un periodista tracta amb moltes persones (polítics, empresaris, advocats, policies, metges, professors...) amb algunes de les quals acaba establint un vincle afectiu. Això està molt bé fins que, ai las!, algun dia ha d’informar sobre alguna d’aquestes persones en termes negatius. Llavors arriben els mals de ventre i les excuses, que acostumen a traduir-se en la redacció light de la notícia i en afegir aigua al vi, la qual cosa és una estafa al client (lector, oient o espectador).

Subornisme. Una patologia derivada de l’anterior és directament el suborn i la seva alegre acceptació per part del periodista. Recordo el cas d’un col·lega a qui una empresa automobilística va regalar un cotxe després que li dediqués no-sé-quants reportatges assegurant que era un vehicle fabulós. La part més patètica del cas és que ell ho explicava ben cofoi a tothom sense posar-se vermell, tot escampant els virus de la seva tremenda malaltia.