Xavier Fähndrich

L’estiu és temps de canvi. Els horaris no quadren, les rutines s’alteren i acabem fent coses que no acostumem a fer.
Afortunadament, sinó quin avorriment de vida! Aquest trontoll de la rutina, permet viure situacions noves, fer coses diferents i, sobretot, deixa temps per pensar-hi i tot, un cop fetes. Són petits fets que es converteixen en impressions, en imatges, en postals d’estiu. Aquest format d’article i les coses que hi escriuré, en són un exemple: dos imatges que conviden a reflexionar-hi després. Per fer-ho, tiro d’argot de psicologia...

Postal d’estiu 1. Comunicació Assertiva. [Definició: capacitat d’autoafirmar els propis drets, sense deixar-se manipular i sense manipular els altres. Ser assertiu consisteix en ser capaç de plantejar i defensar un argument, una reclamació o una postura des d'una actitud de confiança en un mateix].

Un individu jove en calçotets i despentinat intenta penjar una bandera espanyola amb l’àguila al balcó de casa seva, en un primer pis, al costat paret per paret de l’Ajuntament. M’hi adreço en català, en un to serè, volum moderat. Li dic que no pot penjar aquesta bandera, que està prohibida i que tindrà problemes. Em contesta en castellà, educat, que ell espanyol, que allò és la bandera espanyola i que la penja si vol. Li repeteixo el missatge anterior, i no canvio de llengua (oh! Em sorprenc; perquè tinc tendència a fer-ho). Li dic que no és la bandera espanyola, que és una bandera feixista i que s’està buscant problemes. Li dic que jo només l’informo, és clar. Ell no desisteix. Giro cua. Penso que perquè em fico en embolics d’aquests si al final només en trec decepcions. Però, quan torno a mirar el balcó de cua d’ull, ja no hi és: ni ell ni la bandera.

[Reflexió: No sé si he estat assertiu del tot, tenint en compte la definició. M’agrada haver aconseguit que no pengés la bandera, però he mentit dient que la bandera està prohibida. No me’n sento culpable. Per cert, ¿com és que la bandera d’un règim feixista i genocida no està prohibida? Si ho estigués, no crec que la llibertat de pensament i d’expressió se’n ressentís gaire...].

Postal d’estiu 2. Comunicació submisa. [Definició: el contrari de la comunicació assertiva].

Un restaurant regentat per argentins. Tracte excel•lent. Llengua de comunicació del servei: el castellà. Demano una mitjana. En català. Em porten una canya. Demano postres en català. Un gelat. Em porten un flam amb nata. No dic res. Bec menys quantitat de cervesa i menjo (amb fruïció, ho confesso) un flam d’ou casolà amb nata en lloc d’una terrina de gelat de xocolata i vainilla...

[Reflexió: En no canviar de llengua, he defensat molt bé el meu dret a parlar i a ser atès en català, malgrat el meu interlocutor em parla en castellà. Però en canvi, no defenso el meu dret a consumir el que he demanat. Perquè ho he fet? Perquè menjo de tot? Per no fer-me l’antipàtic? Per no fer antipàtica la llengua catalana? He estat poc assertiu, per no dir gens].

Conclusió provisional. Cal ser assertiu, però costa molt mantenir el tipus cada dia, a cada hora del dia, en cada cosa que fas, en cada ocasió. Però és important ser-ne a nivell individual i a nivell col•lectiu. La suma de voluntats, la suma d’actituds, la suma de (petites) accions, poden fer canviar l’estat actual de les coses. Retinc el tema per meditar-lo amb més tranquil•litat i més profunditat durant les vacances d’estiu. “La revolució dels petits gestos” és un lema que ja està agafat, “És català qui viu i treballa a Catalunya, i vol ser-ho”, també està vist. Però la cosa va per aquí... i per enlloc més.