Opinió

Vénen temps emocionants a la política catalana. Per fi! Això ja començava a semblar una sèrie d'aquelles que no avancen. La sentència del Tribunal Constitucional ha sonat com un cop de porta que ha fet soroll de final i de principi. Ara el camí de Catalunya té forma de cruïlla, i caldrà veure qui és capaç d'assumir amb valentia i responsabilitat aquesta nova etapa i qui no. El PSC ja ha deixat clara la seva estratègia. Montilla ha dit que confia que Zapatero complirà el seu compromís de recuperar l'Estatut però que espera un canvi en el conjunt de les institucions espanyoles. És a dir que per a ell l'escenari ha canviat però la seva manera d'afrontar-lo seguirà sent la mateixa: confiança en Zapatero i confiança en la possibilitat d'una Espanya diferent. Els recursos que proposa Esquerra són igualment decebedors, també per desgastats i perquè ha quedat demostrat que són inútils i cínics. El seu independentisme és com la tornada bonica d'una cançó molt dolenta. PSC i Esquerra no tenen cap idea nova, cap repte a superar, cap voluntat de fer-ho millor. Hi ha una cruïlla però ells seguiran caminant sobre la mateixa línia recta.

Artur Mas, en canvi, ha respost a la nova conjuntura proposant un nou destí. El dret a decidir. Per parts però sense límits. Potser a alguns els semblarà massa ambiciós i potser a uns altres els semblarà massa prudent, però el cas és que arran d'aquest nou escenari Convergència ha integrat un canvi molt important en el seu programa polític. Ara caldrà veure si, a banda d'intentar assolir-lo també estarà disposada a defensar-lo. Aquest és el seu repte. Perquè és clar, si la majoria de catalans votessin a favor del concert econòmic i Espanya no ens l'acceptés, Convergència hauria d'estar disposada a utilitzar alguna arma real, diferent a les utilitzades fins ara. El tancament de caixes, per exemple. Per demanar molt i acabar acceptant misèria ja tenim el PSC. D'Artur Mas jo n'espero alguna cosa més. Molt més, de fet.

També cal tenir en compte la reacció de l'independentisme impacient. Un estat per demà passat! Jo no ho acabo de veure gaire clar, però en tot cas, també representa una resposta a la nova situació. No ens podem permetre que molts vots independentistes es quedin a casa o triïn Esquerra a disgust. A més, l'aparició d'un nou partit independentista al Parlament tensaria l'arc del debat nacionalista, i això no només és positiu sinó també necessari. Esquerra ja no pot fer aquest paper amb un mínim de credibilitat, o sigui que confio que el nou projecte de Laporta obtingui representació. El repte de Democràcia Catalana és no caure en els mateixos errors que Esquerra. Pel que fa a vendre's els ideals per un cotxe oficial, dubto que gent com Laporta o López Tena arribin mai a fer-ho. Ells volen ser herois, no uns alletats. Ara bé, sí que veig el risc que acabin a bufetades. Esperem que sàpiguen contenir les seves vanitats atropelladores, perquè sense unitat el seu projecte sí que no té cap mena de sentit. També hauran d'entendre que, sense Convergència, el seu full de ruta no és viable. Esquerra no ho ha entès mai, això, o potser sí, però sempre ha prioritzat l'ego partidista als interessos de Catalunya -segurament I sovint rebo comentaris de lectors de Reagrupament que escupen a Convergència, i jo em pregunto amb quins vots pretenen declarar unilateralment la independència al Parlament. Si Democràcia Catalana obté representació, haurà d'intentar utilitzar Convergència, no intentar destruir-la. Ni podrà ni ajudarà els seus nobles objectius, que són també els meus.

Ja veurem què passa, jo no poso la mà al foc per ningú, però com a mínim aquest nou context ha servit per obrir una sèrie d'interrogants. Feia massa temps que la política catalana era avorrida, previsible. Ara seguim sabent que alguns no estaran a l'altura, però tenim l'esperança que uns altres sí que ho sàpiguen estar.