Opinió

En el moment que es va acabar la manifestació de dissabte, m’anava trobant amb ciutadans, coneguts o no, satisfets i orgullosos com jo d’haver-hi participat, que em deien: I ara com intentaran amagar tot això? Aquest tot això era la presència massiva de gent, pacífica i festiva, famílies senceres, banderes amb majoria d’estelades... La intuïció que alguns voldrien dir que allò havia estat una cosa diferent del que era: de negar-li la magnitud o la intenció o la força. Jo els deia el que penso: que això no es podria amagar i que canviaria coses. No l’endemà, però a mig i llarg termini.

Però quan sortia de la manifestació vaig tenir també un moment de dubte: em van dir que havien hagut de treure el president Montilla per un intent d’agressió. Vaig pensar: ja hi som. Després vaig veure que es tractava d’un incident lamentable però menor. Lamentable perquè una manifestació no ha de tombar mai contra els mateixos que hi han volgut participar, i menys contra la màxima representació institucional de Catalunya. Però em vaig témer que alguns ja tindrien el titular per amagar l’èxit de la manifestació. Que per alguns aquella deixaria de ser la manifestació del milió i mig de persones i passaria a ser la manifestació on van intentar agredir el president Montilla.

Vaig témer encara una altra cosa. Que es fes servir un incident lamentable per tapar-ho tot, però que es fes servir també per situar el debat allà on menys ens interessa, i on interessa situar-lo al nacionalisme espanyol: a un debat intern entre catalans. Per dir-ho així, presentar la manifestació com el que demanen uns catalans, en contra d’uns altres catalans. Per convertir el problema en una mena de guerra civil ideològica entre catalans: independentistes, catalanistes, nacionalistes, espanyolistes. No pas en una reivindicació en el que el conjunt de Catalunya, amb sensibilitats diferents, protesta a les institucions espanyoles. Sinó en una qüestió interna entre catalans que des de Madrid es mira amb perplexitat i on, si la cosa va a més, encara hauran de venir a posar ordre.

Mentre sortia de la manifestació, encara un altre comentari. Més o menys benintencionat, segons els casos. Gent que et deia: ara el Mas té un problema. Alguns ho feien com una constatació. Altres, com una expressió de ressentiment. Tots consideraven que Artur Mas, Convergència i Unió, és qui haurà de gestionar aquest trencaclosques complicat, el que haurà de donar sortida política a aquest sentiment expressat a la manifestació. Alguns dubtaven de si seria capaç de fer-ho. Però tots situaven la pilota al seu terreny de joc. Ara qui té un problema és en Mas, deien. I tenien tota la raó. Un problema molt important. Però és exactament el problema que voldrien tenir els seus adversaris polítics i no es preveu que tinguin o ja han deixat de tenir.

Quant sortíem de la mani, tots érem conscients que allà començava una altra cosa. La dinàmica de les relacions entre Espanya i Catalunya havien canviat d’una manera significativa. I el Tribunal Constitucional? I l’Estatut? Se’n parlava poc. Es parlava una mica de la lletra petita de la sentència, encara pitjor del que es temia. Es parlava del to ideològic dels vots particulars conservadors. I en definitiva era allò el que ens havia dut a la mani: la constatació que la sentència ha posat una barrera als camins del mig, els camins de l’acord, del pacte. Direcció prohibida. Aquest és el gran canvi d’escenari.