La temptació independentista és un llibre contra els independentistes, contra la independència...? Com el definirien?
J. Manent: És un llibre que, sorgit del nacionalisme, fa autocrítica al nacionalisme i a l’independentisme català. No és un llibre contra la independència, encara que ara no hi estem a favor. I sí és un llibre contra els independentistes fíbrols, il•luminats i immadurs. És a dir, és un llibre contra els quadres dirigents i la gent de segona de fila de partits com Esquerra, Solidaritat Catalana, Reagrupament i algun de Convergència.

Si aquest independentisme que vostès qualifiquen d'“immadur” s'imposés en el nacionalisme, el país hi perdria?
A. Thomàs: La nostra gran por és que si el nacionalisme es radicalitza molt perdrà la centralitat. I si això passa tindrem una minoria radicalitzada, protagonista de manifestacions, però no arribarem mai al conjunt de la nació. En conclusió, nosaltres preferim que tot el país sigui una mica nacionalista que no una minoria sigui superindependentista.

J. Manent: Ara el terç del país nacionalista que vota CiU o ERC, que vota a les consultes i que mira TV3 i cinema en català s’està convertint en independentista i això és legítim. Però què passa si els altres dos terços del país no ens segueixen?

A. Thomàs: Nosaltres no hem cregut mai amb Espanya i formem part del nou nacionalisme català que creu en un estat propi, però ens preocupa que el nacionalisme al radicalitzar-se perdi connexió amb la resta de la societat.

Consideren que es podria generar “una fractura nacional”?
J. Manent: Sí, fractura d’una banda i que el nacionalisme deixi de capitanejar el país com ho ha fet fins ara. La radicalització podria fer que altres partits no nacionalistes catalans ocupessin la centralitat. L’independentista és immadur. Demana una independència immediata, sense tenir en compte el dia a dia. En aquest tema els ritmes són més lents dels que alguns voldrien.

Per tant, segons vostès, el país no està preparat per la independència.
A. Thomàs: Per arribar a la independència cal una situació de resistència civil i en aquest moment no hi ha una massa de la societat catalana disposada a enfrontar-se a Espanya. Per arribar a la independència cal una minoria molt conscienciada i que la gran massa de la població tingui simpatia cap a tu, és a dir, que no es converteixin en quinta columnistes. I això ara no passa.

J. Manent: Una anècdota. L’altre dia una parella independentista no volia posar la “C” sobre la “E” de la matrícula del cotxe per por que els multessin. Si no són capaços de fer aquesta petita transgressió, com poden demanar ràpidament la independència?

Oriol Pujol ja ha parlat de la possibilitat d’arribar a un tancament de caixes.
A. Thomàs: Si mirem la realitat del país ara és impossible.

Si tenim en compte declaracions com aquestes, CiU s’està deixant arrossegar massa pels independentistes?
J. Manent: A CiU hi ha independentistes i se'ls ha de fer picades d’ullet. Però no és fàcil acontentar els independentistes, els nacionalistes i els moderats no independentistes. L’equilibri és francament difícil. L’aposta pel dret a decidir és ambigua, però és un pas més, i ens sembla bé.

A. Thomàs:  Personalment crec que el nacionalisme caurà en la temptació independentista. Aleshores ens clavarem una patacada, com va ser el Pla Ibarretxe; la gent s’espantarà, fins i tot els propis nacionalistes; quedarà una minoria radicalitzada i després haurem de tornar a reconstruir el país. Per això hem d’aconseguir que els desperfectes siguin mínims.

Si segons vostès el país no està preparat per la independència, després de la sentència del Tribunal Constitucional com hauria de ser la relació amb Espanya? Quina és la seva aposta?
A. Thomàs: Els nacionalistes hauríem de canalitzar la pressió espanyola cap a la catalanització del país. A la manifestació del 10 de juliol no es va manifestar tot Catalunya, només aquells que ens ho creiem. Doncs aquests hem de liderar el país i arrossegar a la resta. No calen fulls de ruta, la feina és la compactació del país. I, per tant, una de les necessitats, és fer caure el PSC a la banda nacionalista. ERC ho ha intentat, però de forma prematura.

Si tenim en compte aquest objectiu alguns també els dirien “il•luminats” a vostès...
J. Manent: El PSC dels anys vuitanta deia “amén” a una LOAPA, en canvi ara ha demanat més poder al nou Estatut. És evident que en aquest sentit ha evolucionat cap a posicions més catalanistes.

A. Thomàs: Nosaltres no ens fixem amb els dirigents dels partits, sinó amb les bases. És amb la gent que transformarem el país. A través de l’escola, de la televisió... hem de fer de la catalanitat una cosa atractiva. Aquesta tercera part del país, la nacionalista, ha d’arrossegar la resta i si la gent té pressa per la independència que s’esperi.

Què ha portat ERC en aquest procés? Ells se n’adjudiquen part de l’autoria amb la creació dels dos tripartits i la presidència Montilla.
J. Manent: Nosaltres no pensem que els d’Esquerra siguin uns traïdors, però sí són poc professionals i poc competents. ERC té els seus mèrits, però són més els defectes.

A. Thomàs: Ells venen que han fet dos tripartits per ajudar a compactar el país, però en el fons hi ha un odi cap a CiU. Puigcercós sempre ha tingut la idea que ERC sigui l’esquerra nacional, però ara no és el moment. Encara falta una altra generació. Abans que ERC buidi de vots el PSC o el PSC sigui catalanista hem de fabricar més catalans.

Però aquesta recepta fa trenta anys que ja s’aplica...
J. Manent: Trenta anys no són res. El procés d’integració d’una persona són tres generacions. Si els catalans no crien han de venir de fora, per tant, s’han de fer a través de la integració.

A. Thomàs: El problema és que actualment aquí hi ha un embafament de nacionalisme. L’independentisme, que són els més mobilitzats, a una part de la població els cauen antipàtics perquè són radicals i pesats. A diferència dels anys seixanta, quan el catalanisme representava l’antifranquisme i la modernitat a Europa, ara hi ha un replegament del nacionalisme.

En aquesta línia, en el llibre apunten cap el País Valencià.
A Thomàs: Començo a veure molts tocs valencians a Catalunya. El catalanisme a València considera que tota la resta de la gent és subnormal. I, aquí, ara és igual. El nacionalisme i l’independentisme català és superb en considerar que la resta de la gent és una traïdora.

A part de catalanitzar el país, també aposten pel concert econòmic.
A. Thomàs: Fins i tot la gent no nacionalista està fins els nassos d’haver de pagar peatges. Per tant és fàcil que a Catalunya tothom estigui d’acord amb el concert econòmic. A Madrid serà més complicat però hi ha conjuntures polítiques favorables. El partit que li convé menys el dèficit fiscal català és el PP, perquè amb la situació actual el PSOE manté un gran vot captiu al sud d’Espanya.

Vostès afirmen que a Catalunya l’independentisme viu cicles d’eufòria. Consideren que Reagrupament i Solidaritat formen part d’un moment puntual o els preveuen un llarga vida política?
A. Thomàs: Primer caldrà veure si es presenten junts perquè separats no faran res.

Per ara guanyen els abstencionistes...
J. Manent: Sí. Aquest sector també s’hauria de tenir en compte perquè en un suposat enfrontament entre Catalunya i Espanya, generalment els abstencionistes s’apunten al carro més fort, és a dir, a Espanya.

Per acabar, a qui volen fer arribar aquestes reflexions?
A. Thomàs: Encara que el llibre surt en plenes eleccions no és una crítica conjuntural. Es dirigeix a les pròximes generacions.