Opinió

Aquest estiu he tornat a Eivissa, després de molts anys. L’Eivissa de la terra vermella, de les figueres, dels camins pedregosos i plens de pols que et porten a cales precioses, d’aigues netes, de roques, d’algues, de platges amb onades i la banda sonora dels nens xisclant. L’Eivissa dels eivissencs, amb identitat pròpia, entranyable, carinyosa, acollidora, orgullosa de la seva llengua, lluitadora, preocupada per la seva supervivència i pel poder que tenen encara a l’illa les forces ocultes del passat més fosc i corrupte del Partit Popular. L’Eivissa familiar i hospitalària de la Pilar i el Julian, i els seus fills Julià i Martí i la humanitat inmensa d’en Piña i la seva germana, na Joana. Les sobretaules i els cafès amb gel, i els cigarrets i els purets que no ens hauríem de fumar perquè no ens convenen. Aquesta Eivissa no és la dels famosos de pa sucat amb oli que surten a les revistes, que es banyen en alta mar des dels seus vaixells i embarcacions i no toquen ni la sorra. Tampoc és la dels pijos que van de hippies i se’n van de festa a Pachá, tunejats i florejats que fan pena, ni la de les nits pastilleres i sessions de disc jokeys venerats pels seus seguidors, ni la dels mercadillos que han perdut la seva essència, ni la de les autopistes i les rondes, ni la dels turistes que fan “balconing”i es llencen a la piscina de l’hotel des de la terrassa de l’habitació. Però les dues Eivisses conviuen pacíficament. Suposo que els eivissens saben que s’han de suportar i ho fan de la millor manera possible. Mentre penso tot això, a l’avió de tornada, un noi amb samarreta d’un equip de futbol s’aixeca i camina pel passadís amb dificultat. Són les nou del matí. Encara no ens hem ni enlairat. Abans d’arribar a la porta del lavabo fa la gran vomitada i deixa una pudor insoportable. Mala sort, just darrera meu, que sóc a l’última fila. Aleshores sento l’auxiliar de vol d’Air Airopa que murmura amb mala llet: “ Joder, el vuelo de Ibiza, siempre lo mismo...”.