Opinió

Quan l'Albert Boadella tenia ja més de 50 anys -ara està prop dels 70- la majoria de crítics teatrals del país encara el qualificaven d'"enfant terrible". Un infant de cinquanta anys, ja ho veuen!. El cas de Boadella m'ha vingut al cap tot pensant en la recepció mediàtica de la campanya preelectoral que ha protagonitzat aquest estiu la Laia Bonet. "La joveníssima secretària de govern", deien alguns. Home, la senyora Bonet té 38 anys... Jo no sé si un país que aplica el qualificatiu d'"infant" a un pallasso senil, o diu d'una política que frega els 40 que és "joveníssima" resulta gaire normal. En tot cas, això és secundari (o potser no: expressa moltes coses del nostre papanatisme, que no és res més que una forma tova de covardia).

La Laia Bonet haurà estat, sens dubte, l'estel polític més rutilant d'aquest estiu. És extraordinàriament probable que es tracti d'un estel fugaç, però els seus quinze dies i escaig de protagonisme mediàtic ja no els hi treu ningú. L'enhorabona. Feia molt de temps que ningú no gosava emprar d'una manera tan desacomplexada arguments més propis de l'agit-prop que no pas del debat polític més o menys normal. Això deu voler dir, suposo, que a can PSC estan esgarrifats: fan anar la primera munició dialèctica que troben, sense tenir en compte -ai- que els pot petar als morros. I això és el que va passar a finals de juliol. Perquè també feia molt de temps, moltíssim, que no es veia una unanimitat tan gran a l'hora de valorar unes declaracions: per exemple, a tots els comentaris dels diaris digitals -inclòs aquest- l'abrumadora majoria del personal venia a dir que no li agradava que el tractessin com un imbècil. El tret va sortir per la culata, i a quina velocitat...

La tal Bonet, triant un punt qualsevol del seu argumentari, deia que no se'n refiava de Mas perquè, segons ella, era independentista. La dona ometia que el seu partit és al poder... gràcies als vots dels independentistes d'ERC. Res: un petit detall, una cosa sense importància. En tot cas, el punt culminant d'aquella verbositat estrident i buida de contingut, impostada i precària, va arribar amb un comentari sobre el president Montilla. Segons Bonet, a Montilla se'l menystenia perquè havia nascut a Andalusia. Aquesta afirmació manifestament falsa i visiblement malintencionada em va semblar repugnant. En primer lloc, Montilla és el president de la Generalitat més ben tractat mediàticament de la història moderna de la institució: res a veure amb les violentes batzegades que va rebre Pujol des del primer dia -des del primer minut- del seu mandat. En segon lloc, no he llegit ni escoltat una sola crítica adreçada al president Montilla relacionada directament amb els seus origens. Ni una. Haver nascut a Iznájar o a Sebastopol no ha estat cap motiu de crítica. Altres coses sí, és clar. I amb raó. Barrejar-ho tot és miserable, i també molt, molt, molt irresponsable. Qui és capaç de mentir impúdicament sobre qüestions tan sensibles com aquesta és capaç de tot. De tot.

Aquest estiu ha nascut una estrella de la microdemagògia i del "socialisme real" (convé recuperar urgentment aquesta expressió que explica tantes coses). Doncs cap problema, li dediquem la cançó que toca: A star is born. La versió de la Barbra Streisand és especialment viscosa. De res.