Agustí Colomines

S’acaba l’agost i comença el curs polític. De fet, comença per acabar-lo definitivament. Més tard o més d’hora, aquesta tardor hi haurà eleccions al Parlament de Catalunya. He escrit en un altre lloc que els set anys de tripartit han estat una veritable màquina de triturar. De triturar polítics i el mateix model de coalició, que al final s’ha demostrat ineficaç. Cap líder del Pacte del Tinell no ha sobreviscut a l’experiment. I molts diputats i diputades del tripartit, tampoc. I és que quan allò que lliga una coalició és l’interès per ocupar el poder més que no pas aplicar un projecte compartit, les discrepàncies sobresurten una vegada i una altra. La manera de fer política del tripartit no ha convençut precisament per això. Diria que fins i tot ha provocat cansament. Arribem a les eleccions amb la llengua fora, esbufegant, amb ganes que s’acabi l’agonia. I si hem de fer cas a les declaracions del primer secretari del PSC, José Montilla, i del president d’ERC, Joan Puigcercós, ni l’un ni l’altre aposten per repetir la fórmula. Així doncs, si ni els que encara ara compateixen coalició i poder creuen en el tripartit, per què hi ha de creure la ciutadania?

L’existència del tripartit ha coincidit amb dues grans crisis, que s’han acompanyat de crisis menors provocades pels, diguem-ne, socis menors. Les grans crisis, però, han estat l’estatutària i l’econòmica. La primera ja sabem com ha acabat. Servidor és del que creu que des de Catalunya es va errar en encetar un procés de reforma estatutària sense avaluar les possibilitats d’èxit . Es va voler redreçar l’Estat de les Autonomies en un sentit federalitzant quan, de fet, no es tenia cap aliat real a l’altre bàndol. A Espanya ja fa temps que no hi ha federals. Al contrari, fins i tot aquells que possiblement ho eren si-us-plau-per-força durant la transició, ja fa temps que se n’han desdit. Fins i tot el compromís solemne de Rodríguez Zapatero de respectar la voluntat popular va durar el que va durar, oi?. En fi, la crisi estatutària ha tingut com a efecte, d’entrada, una rebaixa del sentit d’autogovern. L’únic positiu d’aquest malaurat calvari és el fet que la gent ha pogut constatar la mala fe i la incomprensió de la política espanyola. Cosa que ha generat una desafecció respecte d’Espanya d’una magnitud com no s’havia vist mai. Ho constatava ahir mateix un reportatge de La Vanguardia: “Ahora bien, las cosas no siempre han sido así. Hace apenas veinte años, el grupo más numeroso –aquellos que expresan una identidad catalana y española por igual– suponía la mitad de todos los consultados; es decir, hasta diez puntos más que actualmente, cuando algún sondeo reduce este colectivo al 39%. Por su parte, los que se sienten más españoles que catalanes, o sólo españoles, han experimentado en las últimas décadas una ligera disminución. En cambio, quienes se consideran más catalanes que españoles, o sólo catalanes, han crecido visiblemente desde la década de los 80 (entre 7 y 12 puntos)”. La conseqüència és que ha augmentat el sobiranisme entre la població catalana o almenys la proporció de gent que està disposada a reclamar un referèndum d’autodeterminació (vegeu el resultat de l’enquesta que ahir també feia La Vanguardia). Qui sàpiga vehicular aquesta nova perspectiva política amb intel•ligència i sense demagògia, segurament es convertirà en el portaveu d’una nova Catalunya.

La crisi econòmica no l’ha provocada el tripartit. No cal exagerar. Al capdavall, els instruments polítics dels quals disposa una autonomia com la nostra per regular l’economia ni tan sols permet fer-nos caure en una crisi o sortir-ne adequadament. La Generalitat de Catalunya massa sovint és una gestoria que gasta massa i que s’ha burocratitzat fins a uns extrems inaudits. Aquest és el gran taló d’Aquil•les de l’autonomia catalana. La premsa estrangera ha començat a escampar la idea que el gran problema espanyol és precisament el model autonòmic, atès que genera un dèficit públic bestial. Plantejat així, les autonomies sobren i cal regular-ne la despesa. Hi ha qui propugna fins i tot que cal un ajustament radical. La crisi econòmica, que a Catalunya, com a Espanya, repercuteix en una elevadíssima desocupació, la paralització del sector de la construcció i una crisi de les caixes d’estalvi que fa feredat, també repercuteix en la manera d’organitzar l’estat. En fi, que des d’aquesta perspectiva també anem a parar al mateix lloc. O sigui, a la necessitat o no de disposar d’una major sobirania per autogovernar-nos.

El camí cap a la sobirania serà llarg. De moment, per tant, cal passar l’examen de les eleccions de la tardor que ve. S’equivocarà, doncs, qui difongui la idea que en aquestes eleccions es dirimeix el grau de sobirania del país. Aquest no és el repte. L’únic que s’hi discutirà és qui ha de dirigir l’autonomia (perquè és el que tenim de moment) i qui genera més confiança per encarar la superació d’aquestes dues greus crisis. Plantejar-ho d’una altra manera fora un engany. Tant com ho va ser la promesa del tripartit que una altra forma de fer política era possible. Aquest país no s’ho pot permetre i els que més pateixen les conseqüències de la crisi econòmica, tampoc. Evitem-nos l’estat de tensió aguda que ha caracteritzat el septenni tripartit. Estem obligats a reaccionar per defensar-nos de les múltiples amenaces que ens assetgen. Dels núvols i tempestes, per dir-ho a la manera del president Obama quan va prendre possessió del càrrec, als quals podrem fer front si som fidels als ideals dels nostres antecessors i a l’esperit del catalanisme fundacional de l’actual modernitat.