Opinió

Crec que hi ha dues preguntes que els electors no hauríem d’obviar: la primera és universal i té vigència a qualsevol país en què les eleccions siguin causa inesquivable del sistema polític: ¿sabem quin polítics aspiren al poder per si mateix i quins polítics aspiren a una determinada ideologia? Sospito que sí que ho sabem, tot i rebutjar, de bona fe, els catastrofistes que diuen “tots els polítics són corruptes” o “tothom actua per interessos personals”. No, no senyor. N’hi ha, i ben cridaners, que fan això i n’hi ha, de més discrets, que no ho fan. Però tornem a les eleccions. ¿Sabríem detectar, ara mateix, que no ens mira ningú, ni tan sols l’inquietant ull de les urnes, qui aspira al poder per qualsevol camí i de bracet amb qui sigui i qui aspira a posar en pràctica una idea? Jo tinc la meva resposta i espero que cada lector tingui la seva.

Segona pregunta: ¿algú ha fet un còmput raonable sobre la quantitat d’antidiluvians que habiten al planeta Espanya? Vull dir, els ultramontans, els fanàtics de les essències espanyoles, els de “Santiago i cierra España”, els de “los toros son Espanya i por lo tanto los toros son nobles, y quien diga lo contrario es un renegado”. Vull dir els nostàlgics d’aquell règim en què el “orgullo de ser espanyol” era obligatori i en què “todo separatismo es, en el fondo, terrorismo”.

Em direu que tot això són romanalles del passat i que els protagonistes són molt grans i amb un enorme rellotge eternament parat. Però si llegeixes premsa i columnistes de l’Espanya eterna, el tema és molt preocupant. Mentre uns espanyols s’afanyen a modernitzar-se, d’altres sospiren sobre els set mil quilos de la llosa del Caudillo. Quants són? Jo no ho sé. Que fan molt de soroll mediàtic és innegable. Potser són només un miler de persones, o fins a deu milers, però amb columnes exemplars o micros amatens.

Seria important comptabilitzar-los. ¿Oi que nosaltres no parem de dir que volem un referèndum per comptabilitzar els independentistes? ¿Oi que ens la juguem? Doncs igual. No pot ser que escriptors venudíssims ens digin “pues que se vayan” o que expresidents de comunitat autònoma ens diguin que ens fiquem els diners (fillets meus, quina barra que gasteu!) on ens càpiga.

No, no: comptem-los. I després, votem en pau.