Opinió

Néixer capgròs de color vermell va inquietar-lo perquè la resta dels seus iguals eren de color fosc. I és clar, els altres capgrossos el trobaven tant estrany i lleig que es negaven a dirigir-li la paraula. Això va entristir el capgròs vermell. Amb tot, no va voler donar-hi importància convençut que quan li creixessin les potetes aquestes es tornarien de color fosc. Arribat el moment, les potetes també li van sortir vermelloses. I, avergonyit, va abandonar la bassa on havia viscut disposat a córrer món. Anant amunt i avall va descobrir que la natura està farcida elements vermellosos que la gent contemplava justament per la seva bellesa. Es tracte d'El gripau vermell (Ed. Baula, Barcelona 2008) de l'enginyós Enric Larreula. En essència, és una metàfora sobre una manca d'afecte pel fet de ser diferent.

No oblidem que l'afecte, base que proporciona seguretat, és una necessitat tan vital que, si ens en veiem privats, acostumem a vincular-nos a aquells àmbits que ens permeten recuperar una alenada de vida. El psiquiatre Boris Cyrulnik diu que l'absència d'una estructura afectiva i social provoca desenvolupaments alterats: «per exemple, (el cervell) tendeix a la depressió perquè els seus circuits neuronals el duen cap a la tristor». Això explica que Antoni Mir declarés, poc després de ser nomenat secretari de Política Lingüística, que calia garantir que cap ciutadà no fos increpat ni intimidat per utilitzar el català en cap context: «el govern vol donar confiança al ciutadà que pot exercir aquest dret (fer servir la llengua catalana)» (Avui, 7-3-04). Un entorn afectivament segur, en termes lingüístics, és aquell en el qual la persona actua amb espontaneïtat, iniciativa, autenticitat. Però la realitat no és ben bé així.

En aquest sentit, cada primavera, quan provo de fer la declaració de renda per telèfon, bo i seguir els passos per ser atès en català, no ho aconsegueixo. Curiosament, la telefonista que és competent en la nostra llengua sempre està ocupada. Quan vaig tenir una avaria telefònica, l'operadora em va penjar el telèfon per parlar en català. I l'estiu passat les telefonistes de Grimaldi Lines, naviliera que enllaça Barcelona amb Itàlia, se'm passaven de les unes a les altres per no haver-me d'atendre en català.

Quan teixir un lligam afectiu amb la llengua del territori no és possible, els humans ens identifiquem amb la força que ens dóna seguretat, la llengua més potent. Aleshores, ens podem arribar a adaptar en una societat que ens agredeix, instal•lar-nos en un fals jo, treballar per convertir-nos en algú diferent del qui som. Perquè en aquests contextos disharmònics, en els quals no es pot viure en la llengua autòctona, la persona se sent segura com més rígida i restrictiva és amb la seva identitat, malgrat que sigui anar en contra un mateix.

Crear mons afectius, des de les institucions catalanes, i disposar de punts de suport genuïns i coherents, és sinònim de qualitat de vida, de calidesa, de confiança. Necessitem camps emocionals per sentir-nos lingüísticament segurs i per ser capaços de proposar-nos nous reptes. En aquesta línia, Cyrulnik assegura que subministrant seguretat a la persona, els circuits canvien, els recorreguts neuronals es modifiquen: «Veure això en fotografies per ressonància del cervell és una descoberta corprenedora».
El capgròs de la faula constata que el fan sentir malament per la seva vermellor. Aquest rebuig no impedeix que emprengui una mena de viatge iniciàtic, en el decurs del qual esdevé gripau, vers la maduresa i la presa de consciència que el color d'un cos mai és quelcom negatiu. Adonar-se'n i actuar, vet aquí el camí.