Opinió

Per saber fins a quin punt el pragmatisme constitueix un tret idiosincràtic del poble català n’hi ha prou de recordar quina va ser la seva actitud l’endemà mateix de la desfeta més gran de la seva història: tot i les conseqüències, que van ser terribles, la gent va decidir que, atesa la irreversibilitat dels fets, el millor era tornar a la feina com si res. Els comerços van obrir novament les portes i el país va tornar a funcionar. Però, realment no havia passat res? No hi havia cap diferència entre l’Onze i el 12 de setembre? Cap d’important, simplement havíem deixat de ser amos del nostre destí.
Va ser una reacció molt catalana aquella, molt pragmàtica. I molt perillosa també, perquè, amb el temps, l’excés de pragmatisme condueix a l’oblit, i l’oblit és una de les fonts de la ignorància. De la ignorància es nodreix la mentida, de la ignorància es nodreixen tots els conflictes de la humanitat. Encara són vives moltes de les víctimes del nazisme i ja hi ha historiadors que neguen el genocidi jueu; encara són vives moltes de les víctimes del franquisme i ja hi ha polítics que neguen l’etnocidi dels Països Catalans. I el que és pitjor: cada dia hi ha més gent que s’ho creu; cada dia hi ha més catalans disposats a creure’s que el castellà, a més de ser la llengua pròpia de Castella, és també la llengua pròpia de Catalunya; cada dia hi ha més catalans disposats a creure’s que les memòries del franquisme són contes a la vora del foc; cada dia allò que els catalans ignorem fa més espanyola Catalunya.

No caiguem, per tant, en el parany d’aquells que volen fer de l’Onze de Setembre una jornada festiva, no pas reivindicativa. Són els mateixos –ara ja amb un poder absolut a totes les institucions– que ens espolien i que amb els seus vint-i-cinc diputats al Congrés espanyol van fer costat al Partit Popular votant en contra de la unitat de la llengua catalana i en contra de l’autogestió dels nostres ports i aeroports, són els mateixos que no ens permeten tenir seleccions nacionals i que han convertit TV3 en el tercer canal de Televisió Espanyola, són els mateixos que ens neguen el dret de celebrar referèndums i que ens imposen jutges que no parlen la nostra llengua, són els mateixos, en definitiva, que frenen la nostra projecció internacional com a nació adulta i independent i que concentren tots els seus esforços en un únic i sibil•lí objectiu: l’espanyolització de Catalunya. I és que només l’espanyolització de Catalunya pot disfressar la patologia més trista que pot patir un ésser humà: la negació d’un mateix.

Ajudem aquests catalans, per tant, a alliberar-se del seu complex d’inferioritat i a transformar en autoestima l’autoodi que pateixen. Diguem-los que l’autoestima sempre inspira respecte i que el respecte fa possible la diversitat. Ensenyem-los que, cada vegada que una autoestima col•lectiva desapareix, no desapareix només una identitat, també la diversitat es fa més petita.