Opinió

Que ETA deixi les armes és, objectivament, una bona notícia. I ho és per a dretes i esquerres i per a les diverses tendències polítiques. No em sorprèn, però, que els ultres, que necessiten amb frisança i nerviosisme la justificació de l’imperi d’Espanya sobre les nacions que va ocupar i que vol que se sentin espanyoles –ostres, i mira si en fa de temps! I mira quant que han gastat i quants defensors abrandats que han tingut!-, sense aconseguir-ho, no sentin la menor alegria per la democratització d’ETA. Acusant el contrari als seus interessos de violent, inflaven pit i justificaven la seva imaginària representació del bé i que, per ser “moderns”, materialitzaven en la Constitució.

És clar, si ETA ja no és terrorista, ¿quins arguments li queden al nacionalisme espanyol, soî disant demòcrata? Observem que la col•locació de personatges ambiciosos, servidors d’Espanya i la seva “sagrada” unitat, al front de les nacions conquerides els fa sentir més tranquils. Per això crida tant l’atenció que a l’hora de negociar amb Euskadi, el govern de Madrid se salti alegrement el seu home-titella, i prefereixi pactar amb els autèntics representant d’Euskadi.

Hi ha més contradiccions encara en l’espanyolisme. El més vistós és la doble moral que gasten pel que fa a la llei. Si un tribunal caduc destrueix l’Estatut català, fruit de la sobirania popular, es posen altius i clamen que la llei s’ha de complir perquè és per a tothom. Però, ai quan la corrupció nia en les entranyes del PP! Aleshores és que les jutges els tenen mania, la policia (la intocable policia espanyola!) obeeix obscures consignes i els ministres són uns astuts i malèvols manipuladors.

I no sols això: una autonomia inventada i innecessària, com ho és la de Madrid (per a què serveix, si ja té la capitalitat?), en mans inamovibles del PP, acapara els titulars, sobretot dels espais televisius, com una notícia d’abast mundial: els socialistes tenen no un sinó dos candidats a arrabassar-li el suculent pastís a la senyora Aguirre (que no es mama el dit). Volen que pensem que és una notícia transcendental en la qual fins i tot els perifèrics ens hi juguem els quartos.

¿Que no en tenen prou amb la Roja, per escarnir més la paciència abnegada -però no eterna- dels catalans que són espoliats en quartos i en jugadors? És evident: necessitem- de debò que ho necessitem- la independència.