Opinió

A, d’actuar; “El que volem dels dirigents és exactament el mateix que exigim als nostres líders: la seguretat que estem en mans d’algú que ha dominat els esdeveniments i ha vençut les seves pròpies incerteses. Els éssers humans, com va dir el poeta, no podem suportar gaire realitat, i l’art de la política n’és la millor prova. El problema és que d’alguna manera un líder acaba per simbolitzar el seu país, i, per tant, la pregunta inquietant és si, quan es planteja el veritable problema, ens en podem sortir actuant”. (Arthur Miller, La Política i l’Art d’Actuar)

Se n’ha fet un fart Ernest Maragall de cridar als quatre vents que o el PSC té una mirada més àmplia i es planteja una estratègia real de país –és a dir, té un projecte– o fracassarà en el seu intent de ser el partit majoritari després de les eleccions d’aquest any. El binomi Montilla-gestió per si sol ja no ven, diuen des d’aquest grup cada vegada més eteri que s’autoanomena catalanista en el PSC. Les enquestes van per aquí. No només els socialistes catalans s’enfronten a una de les campanyes electorals més difícils, sinó que probablement obtindran un dels pitjors resultats des de la seva fundació. I això que, tossudament, Montilla ha buscat en els darrers quatre que l’eix de la discussió política a Catalunya basculés en termes ideològics (esquerra-dreta) abandonant d’una vegada per totes l’obsessió identitària. No se n’ha sortit.

Maragall insisteix que, hores d’ara, el PSC encara no té projecte. Per tant, manté la incògnita de si anirà o no a les llistes fent costat a Montilla. No hi ha idees, protesta amargament, només s’actua. I amb un intent d’estirar al màxim d’aquells que consideren els seus millors actius, els socialistes fan tornar a Catalunya el ministre de Treball, Celestino Corbacho, amb un únic objectiu: desemmandrir tots aquells electors del cinturó roig que mai han estat interessats en la política catalana i que només s’aixequen del sofà per dipositar una papereta encapçalada per les sigles PSOE. Corbacho..., un pencaire professional que té una trajectòria política molt semblant a la de Montilla: un immigrant extremeny que a finals dels setanta ja donava guerra a les files dels socialistes catalans per convertir-se, com Montilla, en un dels seus capitans. Precisament, aquesta trajectòria vital i política va ser també un dels arguments clau que va esgrimir el PSC durant la campanya de les eleccions al Parlament el 2006 per guanyar el capítol del Baix Llobregat i entronitzar Montilla còmodament a la Generalitat. Si Montilla va fracassar en l’intent –és més, encara hi va haver més socialistes que es van quedar a casa que amb el PSC de Pasqual Maragall–, és possible que Corbacho faci reeixir tots aquests votants adormits, tenint en compte, també, que aterra amb una cartera plena d’aturats? La resposta no té massa secrets.

Hi ha, però, una altra lectura del retorn de Celestino Corbacho a la política catalana? Diuen a Madrid que Zapatero se’l volia treure de sobre una vegada enllestida la tan criticada reforma laboral i després d’haver suportat una vaga general. Acabada la crisi, cares noves al gabinet ministerial. Zapatero n’és expert en esborrar del mapa tots aquells que li fan nosa. Des de Catalunya, les males llengües viperines també fan córrer el rumor que la missió de Corbacho és la de redreçar el fracàs del PSC després de les eleccions al Parlament i portar el partit allà on vol el PSOE, sobretot –sostenen– després que Montilla –vestit amb la jaqueta de president de Catalunya– hagi navegat per un mar identitari frenètic, de queixes i reclamacions d’autogovern que ara ja molesten excessivament Zapatero per encarar el final del seu mandat. El que hi ha de cert en això només ho sap Corbacho. Però no aniria tampoc malament fer una mica de memòria per recordar que el ministre, lleial al partit que ha capitanejat tot i anar per lliure, ja va declinar una vegada l’amable oferiment dels socialistes espanyols de clavar una coltellada al PSC per fer renéixer la federació catalana del PSOE. Potser, no tots els ministres catalans a Madrid poden dir el mateix.