De cara
El "tapat" era Corbacho, no Chacón
"Dona la sensació que Corbacho torna a la política catalana per preparar el relleu al seu partit en cas que les eleccions li siguin molt desfavorables a José Montilla"
El ministre de Treball, Celestino Corbacho, abandonarà la seva cartera al govern de Rodríguez Zapatero per anar a les llistes del PSC. Així, d’entrada, sona una mica estrany! Tot un ministre que opta per sacrificar la seva actual carrera política per ser només el número 3 del PSC a les eleccions catalanes? Insisteixo, en política poden passar les coses més inversemblants però fent un primer anàlisi superficials no sembla una decisió del tot lògica. És ben sabut que quan el 14 d’abril del 2008 Corbacho acceptava assumir la cartera de Treball ja podia intuir que el seu nom no podria passar a la posteritat pels seus èxits al capdavant del Ministeri. La conjuntura econòmica catalana i espanyola, el context internacional i la personalitat peculiar del president del govern central, José Luís Rodríguez Zapatero, eren –i de fet han estat—els seus pitjors aliats. Quan va entrar a Treball (abril del 2008) a Espanya hi havia 2.338.517 aturats; el mes d’agost del 2010 la xifra s’ha situat en els 3.969.661 aturats, és a dir, el 70% més. Corbacho també haurà de col•locar al seu passiu la convocatòria de vaga general del 29 de setembre pròxim. Algú podria pensar –i amb pura lògica no li faltaria raó—que és un candidat vulnerable que pot arribar a debilitar les opcions del PSC. El temps ho dirà, però la lògica dels partits polítics és una mica diferent.
El desembarcament de l’actual president de la Generalitat, José Montilla, a Catalunya per descavalcar l’aleshores president Pasqual Maragall va tenir lloc després de passar pel Ministeri d’Indústria amb una resultats que tampoc passaran als annals de la bona gestió i amb algunes decisions que en res van beneficiar un dels pilars del país, com és TV3; ells és qui va autoritzar a una cadena privada l’ús dels repetidors que utilitzava al País Valencià la televisió nacional del país.
L’arribada de Corbacho a la política catalana es produeix en un moment que el sector que vol ser menys depenent del PSOE, Antoni Castells, Ernest Maragall, Marina Geli, etc., està en franca retirada de la política activa –és el cas del conseller d’Economia-- o el seu futur trontolla, mentre en paral•lel es parla del retorn d’un altre il•lustre veterà, molts anys afiliat a la Federación Socialista Madrileña (PSOE), Josep Borrell. També passa en un moment que els suports a la gestió del tripartit 2 i del president de la Generalitat, José Montilla, declinen fins el punt d’estar en perill la continuïtat dels socialistes al govern. Tampoc és aliè a tot això, el fet que un sector del socialisme català (entre ells Celestino Corbacho) continua sense ser partidari del pacte amb Esquerra i que la ministra de Defensa, Carme Chacón, la que havia de ser el relleu de José Montilla al PSC i, qui sap, a la Generalitat, sembla que no estar en els seus plans abandonar l’executiu de ZP. Tot plegat podria explicar els motius pels quals el ministre de Treball opta per anar a les llistes del PSC, no de número 1, no de número 2, sinó de número 3 amb tota probabilitat.
Celestino Corbacho és un home format a l’excel•lent escola de la política municipal: alcalde de l’Hospitalet del Llobregat durant 14 anys i president de la Diputació de Barcelona durant 4 anys. No hi ha cap dubte que la seva lleialtat al PSOE és igual que la seva fidelitat al PSC. De tots és sabut que sempre ha predicat la necessitat que en els grans temes de país els dos partits majoritaris, PSC i CiU, s’havien de posar d’acord. També és ben conegut el seu escàs entusiasme pel pacte que el seu partit va fer el 2003 amb Esquerra. Dona la sensació que Corbacho torna a la política catalana per preparar el relleu al seu partit en cas que les eleccions li siguin molt desfavorables a José Montilla. Hi ha qui diu que el possible substitut de Montilla no és Carmen Chacón, sinó Celestino Corbacho.