Opinió

La revista Foreign Policy, en el seu darrer número que es pot comprar avui mateix a Barcelona, publica un petit perfil del president de la República Popular de la Xina, Hu Jintao. S’explica que és un “dèspota camaleònic” que esclafa brutalment la dissidència interna i el poble tibetà mentre “amb un somriure i una reverència” rep tota mena d’empresaris i dignataris estrangers per parlar de negocis i inversions. La descripció sembla feta expressament per aquest article, perquè un dels darrers a passar per allà i fer-se una foto amb els jerarques de la tirania ha estat el president de la Generalitat, José Montilla.

Per entrar una mica al fons de la qüestió i veure la mena de gent amb qui volem fer tractes, fem un repàs breu d’algunes de les pràctiques habituals dels nostres nous amics xinesos. Com qualsevol altra dictadura, els partits polítics, els mitjans de comunicació crítics i la llibertat religiosa estan prohibits. Només cal recordar que és il·legal buscar la paraula “democràcia” al Google a la Xina i que els bisbes catòlics no són escollits pel Vaticà, sinó pel Partit Comunista. De manera que les presons són plenes de dissidents polítics, periodistes i persones creients. Això en el cas que no hagin estat executats, perquè el codi penal xinès contempla la pena de mort per a un total de 68 delictes. I si no són executats segurament són torturats: la Xina va prohibir la tortura per llei el 1996 però va ser prou llesta com per especificar que la definició legal de tortura és aquella que deixa marques físiques, de manera que si no en deixa, barra lliure.

Cal no oblidar tampoc el cas de les minories ètniques i les polítiques de la dictadura per obligar-les a prendre el seu particular cafè per a tothom: execucions sumàries (especialment al Tibet i al Xinjiang), empresonaments sense judici i colonització massiva amb xinesos d’ètnia han per dissoldre les minories en els seus propis països. En el capítol dels drets laborals, totes les organitzacions internacionals de treballadors han condemnat les pràctiques esclavistes xineses: horaris infinits, acomiadaments arbitraris, absència de seguretat laboral i prohibició de sindicats independents. S’aplicaran aquestes mateixes normes per als hipotètics treballadors de Chery a Catalunya?

Davant d’aquest panorama, cal fer-se algunes preguntes. El potencial econòmic xinès fa més digerible la seva tirania? S’hauria reunit el president José Montilla amb el seu homòleg nordcoreà, Kim Jong-Il, o zimbabwès, Robert Mugabe, per caçar un contracte similar? No és una mica sospitós que Rússia i Iran siguin alguns dels pocs països estrangers on Chery produeix els seus cotxes? Totes les inversions són igualment positives, independentment dels seus orígens?