Opinió

Un dels prohoms de Solidaritat per la Independència, una de les tres estrelles de l’invent, es veu molt reflectit en Peter Mandelson, el gran spin doctor de Tony Blair, qui va ser ministre d’aquest i també fins fa poques setmanes del hamletià Gordon Brown. A Mandelson la premsa britànica el coneixia com El Príncep de Les Tenebres, i queda clar que els d’aquesta espècie no es jubilen. Que li ho diguin si no a Blair, a qui l’antic amic i assessor li va rebentar l’impacte de les seves memòries tot publicant-ne unes de pròpies –i explosives– ara fa unes setmanes. Així les coses, ara que el seu llibre surt al mercat, Blair es veu obligat a dir-les de l’alçada d’un campanar en la promoció de la seva criatura literària, a veure si així n’anima la venda.

En la seva tourné, ha dit Blair aquesta setmana que Gordon Brown, el seu relleu com a primer ministre laborista, tenia una “nul•la intel•ligència emocional”. Gros, i a la vegada ben cert. Brown estava tocat per un mal que traspassa fronteres en política. Sense anar gaire enllà, a Catalunya la polèmica mediàtico-política del moment demostra fins a quin punt hi ha manca d’intel•ligència emocional entre la nostra casta dirigent. Perquè realment creuen que algú que no sigui periodista o polític s’haurà aturat a pensar dos minuts sobre la conveniència o no del sudoku de dates electorals que sonen aquests dies? La setmana vinent José Montilla desvetllarà aquesta espècie de Tercer Misteri de Fàtima en què alguns han convertit la decisió presidencial. El rebombori que s’ha muntat a tomb d’aquesta tria numèrica m’ha fet venir al cap allò del temut “efecte dos mil” que en el seu dia semblava que havia d’aturar el món i provocar el caos planetari. I no va ser el cas. Igual com l’anunci de la data triada finalment per votar els electes al Parlament tampoc no aturarà el món, tot i que potser sí que saturarà el Twitter i el Facebook.

Nul•la intel•ligència emocional. Quan comença un nou curs, els polítics hi tornen. És com el tripartit, que sempre sembla que no pugui anar a pitjor, i ho aconsegueix sense esforç a l’instant. Debats endogàmics, en espiral, com la fugida de l’aigua de l’excusat.

El pitjor de tot és que si com a mínim els debats estiguessin farcits d’un cert gruix, d’una certa substància, d’una certa connexió emocional, encara n’hi hauria que s’hi enganxarien. ¿Però realment hi ha gent a Palau fent càbales sobre si tres setmanes amunt o tres setmanes avall faran possible mobilitzar una part del mateix electorat que graníticament de des ja fa anys es mostra inamovible en la seva tria? Ni un pèl d’intel•ligència emocional no tenen per entendre què respira realment la societat? D’aquí el ser o no ser en què tenim instal•lada la política catalana.

És del tot postmodern. Perquè al final triomfa el debat buit, superficial, la presa de consciència que no hi ha futur, una crisi crònica, una gran frenada, un no saber per on tirar, un tot s’hi val. Perquè el passat no importa, el present estan esperant que passi, i el futur... quin futur?