Agustí Colomines

L’Avui d’ahir va publicar tres articles que signaria de gust i sense fer-hi gaires esmenes. Un era de Salvador Cardús, l’altre de Ferran Mascarell i el tercer de Jaume Sobrequés. Els explicaré per què.

Una vegada em vaig enfadar molt per un article que Salvador Cardús va dedicar-me, Creure en el país (12 de juny de 2009) amb el qual responia (o simplement comentava, no ho sé) les tesis d’un que servidor havia publicat amb el títol, La il•lusió per l’Estat (1 de juny de 2009). Al meu blog vaig replicar-lo amb una virulència que, segurament, era innecessària. Però reconec que les insinuacions de Cardús em van doldre. Llegint l’article que d’ahir de Cardús, Esperances i poca fe, no entenc per què van discutir-nos. Què ens separava. Potser algun malentès i massa judicis de valors. Sigui com sigui, ens uneix la primera frase del seu article: «Sóc dels que creuen que la independència de Catalunya no tan sols és desitjable, sinó que és possible». I tant! Com també compateixo amb Cardús, que la independència, quan arribi, «haurà estat resultat d'un procés complex, responsable, molt ben pensat i construït, fet sense urgències i bastit damunt de les millors energies del país. La plenitud nacional dels catalans —sí, també penso en la resta de Països Catalans— només pot arribar com a expressió de plenitud democràtica. I això vol dir aconseguir una majoria política que som lluny de tenir ara mateix. Una majoria, d'altra banda, que no tan sols s'expressa amb el resultat electoral d'un sol dia ni d'un referèndum, sinó que implica l'adhesió favorable prèvia de les voluntats de la majoria d'agents socials sobre els quals es trena una societat avançada com la catalana. No són les estructures polítiques institucionals les que sostenen un país, sinó les seves empreses, les seves organitzacions cíviques, els seus professionals, els seus artistes i creadors. I sense tot aquest suport, ni una gran majoria independentista al Parlament no faria un país sobirà. Tenim molta feina per fer, i cal fer-la molt ben feta». Ja em perdonarà en Salvador si aprofito l’avinentesa per recordar a l’audiència que el que ell ara defensa, incloent-hi que “a les properes eleccions no ens hi juguem la independència de Catalunya”, és el fonament dels dos anys de treball de la Casa Gran del Catalanisme. En fi, celebro la coincidència, que lliga amb el que exposa Ferran Mascarell a l’article La propera legislatura.

Afirma Mascarell que els que no comprenguin que el principal repte de la política és construir un relat coherent i ambiciós, capaç d'aglutinar un nombre ampli de ciutadans no faran un bon paper a la propera campanya electoral. I aquest relat, segons l’exconseller socialista, ha de partir d’assumir que som davant una crisi econòmica de llarga durada, que al nostre país és sinònim d'atur i de dificultats per als joves, en què l’única de poder minimitzar-la és arribant a pacte polític i social intern per modernitzar el nostre sistema econòmic: «Qui guanyi les eleccions —escriu— tindrà l'obligació de proposar-lo, qui les perdi tindrà l'obligació de comportar-se com un home d'estat». Pactar per avançar, renunciant als interessos partidistes, que és el que ara mateix no passa, atès el partidisme del president Montilla en optar per endarrerir al màxim les eleccions. El segon repte que diu Mascarell que caldrà encarar serà de caràcter polític: «Necessitem una profundíssima regeneració democràtica. Qui guanyi les eleccions haurà de liderar una renovació profunda del sistema polític. La desafecció política és el pitjor enemic de la nació. Una nació amb poc estat necessita més que ningú la política democràtica i la participació de la gent». El tercer repte que preveu Mascarell serà la posada al dia del concepte de nació, que implicarà, a parer seu, la redefinició de les relacions institucionals amb Espanya i el reforçament de l'aposta per Europa: «De poc servirà dividir els catalans a partir d'un receptari de conceptes genèrics i grandiloqüents (independència, federalisme, sobiranisme o autonomisme) si no van farcits d'una proposta rigorosa de com es construeixen i a quina societat aspiren». Com Mascarell a mi també em sobre les etiquetes actuals. Ens cal un sobiranisme de nova generació. Un sobiranisme 2.0, per dir-ho d’alguna manera.

A Independència i regeneració política, l’exsenador socialista Jaume Sobrequés s’alegra que la societat catalana hagi pogut començar a fer un debat lliure, seré i normalitzat sobre el dret a la independència. I en aquest respecte, diu Sobrequés, hi ha un fet de capital importància: «que el líder del partit nacionalista que és majoritari a Catalunya hagi obert, en seu parlamentària, un nou camí sense límits en la direcció de “som una nació, nosaltres decidim” i hagi manifestat que a Catalunya li cal un canvi de rumb en la marxa cap a la llibertat». En l’entrevista que també publicava l’Avui d’ahir, Artur Mas feia honor al que assegura l’exsenador en respondre afirmativament a la pregunta de si ell era, personalment, independentista: «L'Artur Mas, a títol personal, el dia que hi hagi un referèndum sobre la independència de Catalunya votarà sí. Però jo sóc el president de CiU, i com a tal marco una línia, que és canviar la dels darrers trenta anys, obrir una línia nova, el dret a decidir. I hi poso una primera escala, el concert econòmic». I si això és així, tot fa pensar, com diu Sobrequés, «que l'anunciat triomf electoral d'aquesta opció política contribuirà a arrossegar cap a posicionaments més sobiranistes aquells que tenen un entusiasme nacional menor i que aquests entendran que sense defensar el dret a l'autodeterminació el seu futur a Catalunya no tindrà un bon pronòstic i que els indubtables serveis que durant anys han prestat al país no tindran el reconeixement històric del qual són mereixedors». I dit això, poden tornar a l’article de Cardús per entendre en quina fase ens trobem.